VIURE ÉS ENSENYAR EL CUL

Deia Joan Fuster en una entrevista que, per a ell, escriure és opinar. I opinar és ensenyar el cul cada dia. És una manera molt gràfica i d’expressar-ho. Però opinar és també despullar a uns altres. Hi ha qui opina per afalagar, però no ens guanyaríem el sou si no empràrem les nostres tribunes per denunciar les coses que, des del nostre punt de vista, es fan malament. Això implica renúncies i problemes, però un dels avantatges del pas de la joventut a la maduresa és adonar-te que no li pots caure bé a tothom. I si decideixes ser periodista i tractar de ser honest, menys encara.

Opinar és fer enemics i, de vegades, perdre alguns amics. Perquè no pots emprar un criteri diferent per jutjar la tasca de les persones en funció de la proximitat. Escriure implica equivocar-se sovint i, en ocasions, ser injust. Demane disculpes per això. En tot cas, per evitar els excessos, tracte sempre de que les crítiques siguen equilibrades i ponderades, tot i que hi ha un tipus de lectors que valoren molt més la canya i la duresa. Podria repartir llenya totes les setmanes, sempre en la mateixa direcció, i tindria molts més lectors. Però també m’agrada sacsejar les conviccions de les persones, despertar dubtes raonables: no hi ha veritats ni certeses absolutes.

Aquesta columna, encara que ho semble, no és un acomiadament. Però m’han vingut aquestes coses llegint la biografia de Lluís Homar, Ara comença tot. El sensacional actor diu que va llegir en un llibre una frase que se li va quedar gravada: «fem mal i ens fan mal». Malauradament, és llei de vida, recorda Homar. I és cert: fins i tot persones sense malícia cometen errades, s’equivoquen, diuen coses feridores i injustes que provoquen un efecte devastador.

El periodisme, opinar, augmenta aquest perill, però tampoc no ens donem massa importància: les xarxes socials han democratitzat l’estupidesa, la capacitat de fer mal en públic. I m’han de creure si els dic que em sap més greu el mal que he fet privadament, quan he menystingut a algú i, molts anys després, encara veus en la seua mirada que alguna cosa s’havia trencat per sempre. Una llista d’inconveniències i clavades de pota més llarga del que estaria disposat a acceptar i assimilar. I per la qual no he demanat perdó les vegades que caldria. Viure també és ensenyar el cul.

(Publicat al diari Levante-EMV, 13-05-2017)