La de Mònica Batet (El Pont d’Armentera, l’Alt Camp, 1976), és una trajectòria interessant però no del tot ponderada que té com a carta de presentació el premi Just M. Casero del 2005 amb L’habitació grisa. Des d’aquesta aparició fins la darrera, amb la participació en el recent volum col•lectiu 24 contes al dia. Papers de Vidre (Godall Edicions), hi ha relats esparsos, alguns llibres i una novel•la que mereixeria ser revisada com aquesta No et miris el Riu.
A grans trets, Batet conta la història d’una ciutat centreeuropea sense definir en la qual el riu que la travessa marca una molt singular i destructiva relació amb els seus habitants. Un riu cabalós, creuat per ponts de diferents èpoques, normalment s’associa a la bellesa de les ciutats.Un element que les parteix i les articula, les atorga personalitat. En el cas d’aquesta ciutat, tanmateix, el riu genera una misteriosa pulsió d’atracció i ofegament. Amb tants ciutadans i ciutadanes ofegats en les seues aigües que aquesta circumstància esdevé una secció fixa dels diaris.
No et miris el Riu es pot llegir com una novel•la (singular) de misteri o, amb més riquesa interpretativa, com una gran metàfora sobre la nostra fragilitat, la vulnerabilitat davant d’elements que no podem controlar. El més engrescador de la proposta, amb tot, és el to, l’ambient d’irrealitat i estranyesa que emana de les pàgines del llibre, que comença magnèticament amb la comunicació a base de notes entre Martina Tarr, un dels personatges principals, i el seu germà. I continua amb el relat, tornant enrere en el temps, sobre la dolorosa relació dels germans amb el pare absent. “Els records que tenia del seu pare eren gairebé tot imatges prestades. Si s’hi esforçava podia veure un home alt de vestit fosc, però aquell home no tenia veu ni rostre”, se’ns diu, amb el mateix ambient enrarit i enigmàtic.
Crear un món literari propi i interessant és dificilíssim: bastir una porta d’entrada tan suggestiva és, directament, prodigiós. Sumeu una prosa precisa i cosida amb fil de vellut, molt influenciada –també en la temàtica- per autors com Sándor Márai o Stefan Zweig, tot i que també li he llegit al·lusions en una entrevista a una autora hongaresa en llengua francesa de la qual no tinc referències, Agota Kristof. Comptat i debatut, un influx centreeuropeu que no és inèdit però sí bastant dosificat en la literatura catalana. I que explica l’embolcall de la proposta, però no les seues rares qualitats.
Un llibre a recuperar de les prestatgeries. Per veure el reflex propi, les nostres pors, en les aigües obscures del riu de Batet.
Els comentaris estan tancats.