Malgrat les relacions perilloses del seu titular, les possibles afectacions mediambientals i els aspectes de negoci empresarial de la idea, vaig ser una de les poques veus que va demanar que el projecte no es bandejara a les primeres de canvi. Perquè pensava que era bo per a la ciutat. Aquella posició no va tenir èxit. Uns mesos després, vaig fer per primera vegada –aquestes coses passen– una excursió al Calvari Alt, que domina visualment la zona. Vaig entendre aleshores bona part de les reticències i complicacions del projecte. El pa, en tot cas, ja estava dat i beneït.
Recentment, tanmateix, vaig dinar amb una figura cultural rellevant de la ciutat de València que, a més de parlar-me molt bé de la col·lecció, que m’he negat a visitar en la seua seu de Madrid, per no fer-me mala sang, em va dir que l’arquitecte era un professional que li oferia totals garanties pel que va al vessant mediambiental de la història. La mosca va tornar a rondar-me per l’orella.
Finalment, fa tan sols uns dies, parlava amb Artur Heras per a un reportatge de la revista EL TEMPS a propòsit de la magnífica exposició de Xàtiva, una mostra que puc garantir-los que ha trencat les barreres de l’àmbit local. Com saben, una de les peces de la mostra pertany a la Col·lecció Inelcom. És cert que Heras és part implicada, però la postura de l’artista xativí, decididament favorable al projecte, més tot allò que els estic explicant, em fan pensar de nou si no havia existit una certa precipitació –social i en part política– en tancar-s’hi en banda. Un projecte que no seria la panacea, però sí complement magnífic per a l’oferta d’una ciutat que pretén ser referent cultural. Una certa idea de futur.
Vista del Castell des del Calvari Alt. Fotografia: Xavier Aliaga
Publicat al diari Levante-EMV, 13-04-2019)
Els comentaris estan tancats.