Consumim informació amb les ulleres de mirar de prop, però l’abast va molt més enllà. El nostre hipotètic historiador (o historiadora) no podrà fer la seua tasca sense l’aportació cabdal de la publicació comarcal que Mollà va fundar, el pioner Crònica, i menys encara sense els 3.000 articles que ens va deixar a les pàgines d’aquesta publicació. Un llegat brutal que, esporgat i contextualitzat, podria donar lloc a un llibre interesantíssim.
Uns escrits amb l’ingredient imprescindible de la mirada crítica i punyent, sense concessions de partit o de tribu, de qui tenia l’hàbit saníssim de no callar-se el que pensava, sense discriminar torts ni drets. Amb sensibilitat social i cultural, des de profunds coneixements i la saviesa per transmetre’ls. La gent més pròxima a Josep Antoni no l’oblidarà. Passa, a més, que la seua figura mai no caurà en l’oblit perquè sense aquest periodista no s’entendria la nostra petita història de proximitat com a habitants d’aquestes comarques. Era un exemple i un referent sense correlat.
Amb això podria posar el punt i final, és el que em tocaria escriure com a company i veí de publicació, perquè malauradament no vaig tenir amb Josep Antoni una relació molt estreta. Coincidíem de vegades, normalment en actes culturals, però sempre em saludava amb un expansiu “Aliaga!” i un somriure gran com una muntanya des de la cadira de rodes que el va dur i tornar com si les limitacions físiques no existiren. De fet, molt fins el final va continuar fidel amb la cita amb els lectors. Vaig arribar a pensar que Josep Antoni podia més que la seua malaltia degenerativa. Almenys fins que l’edat i les complicacions van dictar un veredicte ja inapel·lable. Enrere, en tot cas, ens deixa una lliçó de vida, l’exemple de qui es revolta contra les circumstàncies vitals.
Això no està en els seus articles, però ho contem nosaltres. Perquè la posteritat preserve la figura inabastable que hi havia darrere d’aquest enorme cronista.
(Publicat al diari Levante-EMV, 29-08-2020)
Els comentaris estan tancats.