Tots els començaments són difícils. Des que alçava poc més d’un grapat de pams de terra, havia volgut escriure. Ho vaig començar a fer en l’últim curs d’EGB, amb una espècie de poema apocalíptic/ecològic que el meu mestre, Antonio Montejano, que ens va deixar fa no massa, va voler presentar a un concurs. Vaig perdre. A l’institut va anar una mica millor i amb algun dels meus primers relats vaig guanyar algun premi. A la universitat, influenciat per l’entorn, arribaren les primeres (i terribles) temptatives amb la poesia. Gènere que vaig abandonar en benefici de tots. Com a escriptor, mai com a lector. De la mateixa manera que poc després, per la via dolorosa del fracàs, vaig descobrir que mai seria narrador d’esdeveniments esportius. I no passa res.
Durant anys, gèneres periodístics com la crònica, el reportatge o la columna van servir per matar el cuquet. Un període interessant, d’aprenentatge, de treballar més hores que un rellotge. Poc espai per a la literatura. Els anys anaren passant. Un dia em vaig veure en la primera línia de la política, com assessor de comunicació. La literatura semblava sentenciada.
Una nit de festa, durant el sopar, un amic d’un poble que no és Xàtiva i que no revelaré va començar a contar anècdotes sucoses, hilarants, sobre la vida i miracles individual i col·lectiva de la població. Vaig demanar un bolígraf i vaig omplir un bon grapat de tovalloles de paper. “Què estàs fent?”. “Tot açò, algun dia acabarà en una novel·la”, vaig contestar. Tots em van mirar amb un mig somriure. Clar, clar. Temps després, una nit de vigília, se’m va ocórrer una trama. En la qual podia adaptar i encastar les anècdotes. Em vaig alçar corrents cap a la cuina a apuntar en una llibreta tot el que m’havia passat pel cap.
Quan no has publicat mai i estàs escrivint la primera novel·la, a la qual has de dedicar moltes hores, l’entorn et contempla amb una barreja de tendresa i incomprensió. Més encara quan vaig perdre l’arxiu -la manca d’experiència- amb una versió prou avançada i, malgrat tot, em vaig posar de nou. La reescriptura, lògicament, va ajudar a la novel·la. Vaig poder acabar-la. I vaig començar la roda d’anar provant sort en premis. En algun vaig quedar finalista. Això em va engrescar a continuar. En una d’aquelles, un amic em va proposar presentar-la al Premi Vila de Lloseta, a Mallorca.
Un dia, no recorda ja quan, em van telefonar. Havia guanyat ex aequo amb un autor local, Rafel Crespí, amb una novel·la totalment diferent. Una bandarrada i un drama psicològic. Tot i haver de compartir premi i la modesta dotació, va ser una de les telefonades més excitants de la meua existència: Si no dic, rebente es publicaria en la col·lecció que aleshores dirigia Sebastià Alzamora, qui em consta que va remar en el jurat per fer-li un forat a la novel·la. Els inicis del meu esdevenir literari els dec a ell. I així, amb agraïment, ho faig constar.
El cap de setmana de lliurament a Lloseta va ser sensacional. Vaig fer amistat amb Martí Sales, guanyador de poesia. Dormírem a una mena de xalet d’es batlle -bon detall d’austeritat municipal- i ens dugueren en safata, especialment per l’escriptor i aleshores regidor de Cultura, Pere Joan Martorell, qui va esdevenir amb el temps un dels bons amics que tinc a les Illes. La cirereta del pastís és que, aquell cap de setmana, actuaven a Lloseta -un poble d’un grapat de milers d’habitants!- Glamour to Kill, els autors de la tremenda “Clone fashion”. Sales va flipar quan Isabel, la meua companya, li va contar que els havia posat la cançó als seus alumnes.
El llibre es va editar amb una coberta que em va deixar estupefacte i que, anys després, em fa somriure. Per lletjota i cridanera. L’Editorial Moll no em va consultar i jo estava tan content que no vaig reparar en els detalls de l’edició, però el ben cert és que la novel·la va funcionar molt bé a les Illes i el segell la presentava en el seu catàleg com una mena de xicotet best-seller. Entenem-mos: un èxit d’escala, petit.
Abans d’això, es va fer la presentació a València, a la Sala Matisse. Emili Piera, a qui sols coneixia de llegir-lo amb admiració, va tindre la gentilesa de presentar-la. I la colla d’amics del poble, els mateixos que arrufaven les celles quan els vaig dir que estava escrivint una novel·la, es va presentar allí per sorpresa. Això em va fer immensament feliç. Una nit bestial: l’última gran gresca de la quadrilla, un festí etílic majúscul que va acabar amb tots dormint de qualsevol manera en el nostre minúscul pis de València. L’última perquè una de les amigues encara no sabia que estava embarassada, però els excessos, sortosament, no tingueren conseqüències per a la criatura. Després, anàrem embarassant-nos tots, en cadena.
Una nit que podia haver estat encara més rodona si la sala haguera accedit a què, després de la presentació, tocaren Els Surfing Sirles de Martí. Es van negar al·legant que tenien sessió de dj i que no donava temps. Una pena, perquè els Surfing arribaren a ser grans. Allò haguera estat la puta bomba.
Què ha quedat de Si no ho dic, rebente? No he tornat a llegir el llibre, per pudor. Vaig posar tot l’entusiasme, crec que té coses, però com a bandarrada es quedava una mica toveta i blanquinosa. Tot i les ensenyances del gran Tom Sharpe (si fas humor, fes-lo ben bèstia), vaig fer-la amb el fre de mà posat, per no voler caure en l’excés. I l’intent de recuperar la novel·la satírica del País Valencià que havia regnat en els 80 (amb el mirall del Cool fresc del meu compatriota Toni Cucarella) tampoc no va tenir massa ressò ni seguidors, tret de coses aïllades (i millors que la meua) de Jordi Colonques o Jovi Lozano-Seser. Els neons de Sodoma, més desfermada i boja, no sé si millor, va ser la segona aportació meua en aquesta línia. I l’última, per raons que no venen al cas. Perquè aquesta és ja una altra història.
Tot i el retorn (quina bona notícia) a l’activitat del segell com a Nova Editorial Moll, la novel·la supose que està descatalogada i serà difícil de trobar. I tot i que no siga la filla literària més reeixida, és la primera. I, segurament, una de les més divertides de llegir. Per això m’abellia bufar amb ella les espelmes i tornar-li part del que m’ha donat.
Entendreu que si no ho feia, rebentava.
Els comentaris estan tancats.