‘Ja estem morts, amor’, història d’una història

Aquest primer de setembre trobareu a les llibreries Ja estem morts, amor, el meu retorn literari de la mà d’Angle Editorial. Què empenta a algú a escriure sobre temes difícils, fins i tot quasi tabú, com la mort dels fills?

Què ho justifica? Tot just això, que no són senzills de tractar, que obliguen a fixar la mirada en territoris incòmodes, allà on gairebé tothom la retiraria. Sobretot si eres pare. Si medites sobre el fons de tot plegat. O si has estat a prop d’una experiència semblant. A la meua anterior novel·la, Les quatre vides de l’oncle Antoine (2017, Angle Editorial) hi havia reflexió sobre el dol i el dolor partint de les experiències personals i familiars. En alguns moments, fins i tot, l’escriptura formava part d’un cert dol ajornat. Vivències directes i colpidores, perquè eren reals.

Un procés complex, difícil, alhora que sanador. I que deixava una via oberta per continuar explorant nous camins. No per visitar-los de seguida. De fet, havia començat a documentar, escriure i prendre notes sobre un altre projecte de perfils bastants diferents. Fins que un dia em vaig trobar amb una novel·la que partia de premisses absurdament (o no tant) semblants a les que jo estava manejant. Un llibre molt ben construït i executat. Després de consultar-ho i rumiar-ho molt, toc de retreta.

Llavors, va sorgir (es va anar fent, més aviat) la història d’Anaïs, Chloe, Minerva i Tristany. D’algun racó obscur i mal ventilat, on habiten els malsons. Prenia forma la conversa amb amb un escriptor i amic, Jaume Pons Alorda, en la qual em convidava després de la publicació de Les quatre vides a explorar literàriament aquesta via.

Aquesta vegada, sense cotilles, des de la ficció no exempta de responsabilitat, des de la creació d’uns personatges sense correspondència amb la meua experiència, més enllà de les coincidències generacionals o laborals. Per primera vegada, afrontava l’escriptura sense mapa, sense saber molt bé cap a on conduïa el procés, construint la narració acompanyat d’una inesperada narradora que no estava cridada a ser-ho, en un d’aquells canvis d’eix que han donat un altre alè a les meues històries.

Ja estem morts, amor, ha estat un viatge caòtic i desorganitzat, amb primeres versions bastant desarticulades amb les quals vaig torturar alguns dels meus sofrits tastadors habituals, com ara Salvador Company i Carles Durà. Un milió de gràcies, com sempre. Però també vaig buscar noves mirades, com la de la llibretera Neus Castellano, una gran lectora i algú que m’ho ha llegit tot. El meu company Víctor Maceda, per la seua banda, un dels millors coneixedors de la realitat política i periodística del País Valencià, va ajudar-me a cosir el rerefons de la novel·la. Mentre que Anna Torcal va fer la primera i imprescindible revisió lingüística.

Un treball més coral que no sembla (coronat pel magnífic equip d’Angle) que va trobar el seu sentit definitiu molt al final del procés. Amb un remat que es pretenia poderós, que és una reivindicació de la importància del desenllaç com a eina narrativa, en contraposició al descrèdit (o poc crèdit) de què gaudeix l’art de rematar les històries en la literatura catalana contemporània. Espere haver fet justícia a la reivindicació.

Un drama sobre la mort i l’amor que, com sempre, parla també de la vida. Amb escletxes per les quals penetra la llum, sobre la necessitat de saber i sobre el poc que sabem. On les coses són i no són. Literatura per tractar d’entendre. O per decidir que no hi ha res a entendre. Tant se val, en el fons.