Joan Fuster, el periodista necessari

Potser a alguns lectors els sobtarà el “periodista” de l’encapçalament referit a Joan Fuster, sense cometes ni matisacions. De fet, no veureu en articles o estudis de dins o fora de l’àmbit acadèmic cap referència com a periodista al savi de Sueca, un ofici amb connotacions no necessàriament positives, sense l’aura de “l’escriptor i l’intel·lectual”, els termes de definició més sovintejats i, s’ha de dir, més ajustats al que era Joan Fuster. I malgrat tot, l’escriptor va exercir de manera inequívoca un bon grapat de modalitats periodístiques. Fins el punt que es pot afirmar sense cap tipus de prevenció que Fuster fou periodista. No sols a la manera més ordinària i coneguda dels escriptors que col·laboren en les seccions d’opinió dels mitjans. Molta de la tasca que feia Fuster s’englobaria en el que que ara considerem “periodisme cultural”.

A més de la (relativa) provocació, perquè també podríem parlar de “periodisme necessari”, l’encapçalament volia subratlla una ambivalència: aquesta pràctica s’engega a desgrat, com a eina de supervivència econòmica i professionalització que es va acabar perllongant en el temps, fins que l’accés (vergonyosament tardà) a l’àmbit acadèmic i el desencís amb la situació política tallen els fils amb el periodisme. Però va tenir conseqüències positives per a Fuster. I, de pas, per a nosaltres, els seus lectors. Un argumentari que anirem desfullant a continuació.

‘PRO PANE LUCRANDO’

Des de ben aviat, el Joan Fuster de la dècada del 1950 que havia descartat l’advocacia com a modus vivendi, pren consciència que si vol escriure ha de ser a costa de combinar els seu marc d’interessos amb altres treballs remunerats sobre matèries que no li fan del tot el pes. Un fet que assumeix amb no poca angoixa. En una memòria(1) enviada el 1959 a la Fundació Juan March sol·licitant una beca d’estudis en l’estranger per a un estudi sociològic, Fuster relatava que arran d’un premi de poesia organitzat el 1952 pel diari Levante, se li oferia una col·laboració. “Fins aquell moment no se m’havia acudit que escriure articles era una possibilitat al meu abast”, confessava en el text, batejat com a “Currículum vitae”. I afegia: “A més a més, per primera vegada veia els meus exercicis literaris pagats, més malament que bé, però pagats, com un treball honorable”.

Al llarg de la dècada, les col·laboracions es van anar diversificant. Al mateix Levante acaba encarregant-se d’un suplement especial dedicat a qüestions històriques i literàries medievals, mentre que en el diari Jornada (entre 1957 i 1959) confeccionava (“redactava”, segons el lacònic terme escollit per ell) una doble pàgina setmanal sobre arts i lletres. Abans d’acabar la dècada, Fuster ja col·laborava amb mitjans de fora del País Valencià, com ara amb el setmanari Destino, en el qual s’encarregava de la crítica de llibres en català. Hi ha paral·lelismes ben notables entre el que feia Fuster durant aquells anys i l’activitat dels actuals periodistes culturals. Entre més, obrint finestres a la molt necessària crítica literària fora dels marges de l’àmbit acadèmic.

El suecà explicava totes aquestes coses en la memòria amb un punt de distanciament i resignació.

“Tot aquest treball, diguem-ne, periodístic, ha absorbit finalment gran part de la meua activitat literària, un poc a desgrat meu, per cert, i constitueix avui dia la meua autèntica professió. No puc dir que els meus ingressos per això siguen molt sanejats, però m’hi ajuste”.

Tasques que qualificava de manera molt fusteriana com “pro pane lucrando” i que, curiosament, també estenia a l’erudició literària en el camp de la literatura medieval, treballs que fa empentat per amistats i les quals de vegades s’hi oposa per “un escrúpol, ben fundat, de falta de formació filològica”. “Però, així i tot, m’he vist obligat a redactar estudis més o menys severs sobre escriptors de l’edat mitjana i a publicar-los amb certes pretensions”, admetia. La seua producció del període, de fet, està farcida d’aquests estudis sobre l’oratòria de Sant Vicent Ferrer o l’obra de Jaume Roig i sor Isabel de Villena, entre més. Els interessos de Fuster, tanmateix, anaven per un altre camí.

“Amb tot, la meua autèntica preferència quant al treball literari s’ha adreçat sempre a l’assaig. Gènere dúctil, sense fronteres, porós a tot al·licient i a tota suggestió, permet a l’escriptor projectar-se cap a qualsevol problema viu i assumir-lo des d’un angle personal i rigorós alhora (…). Aquesta mateixa “professionalització” no em permet sempre escriure el que seria del meu gust. Només de tant en tant els encàrrecs dels editors coincideixen amb allò que m’interessa de veres. Per això recórrec a la sol·licitud d’una beca de la Fundació March”.

El mateix 1959 trobem una referència gairebé commovedora sobres les limitacions a què Fuster se sent sotmès. En una carta a Vicenç Riera Llorca(2) datada el 31 de desembre, s’excusava per un llarg silenci epistolar en la interessantíssima correspondència que ambdós havien anat construint des de l’any 1950. “El trist problema d’haver de guanyar-me la vida escrivint té aquestes conseqüències: acabo no tenint temps ni ganes d’escriure per gust”. Unes línies més endavant, després d’informar de la publicació d’una antologia d’Ausiàs March, redundava en la idea amb un punt d’agror, sense la correcció política amb què es dirigeix a la Fundació:

“I ara treballo en un parell de llibres més, no de la mena de llibres que m’agradaria fer, però d’aquells que he de fer jo perquè no hi ha ningú que els faci. Bé, ja veus que no paro. Si a això afegeixes que he d’escriure una pila enorme de folis per als diaris, per aconseguir unes miserables pessetes mensuals, i que he de llegir per obligació la majoria de les bestieses que publica la gent del país, comprendràs que no tingui temps ni ganes d’escriure quan la bona educació ho mana”.

És segur que un d’aquests llibres que ha de fer perquè no els farà ningú és Nosaltres els valencians. No sols hi ha un Fuster periodista “a desgrat”. Hi ha en construcció la imponent figura cívica i política que ho canviarà tot, una qüestió cabdal que, òbviament, s’escapa a les intencions d’aquest article. Per la nostra banda, tractarem de demostrar que la tasca periodística que el de Sueca contempla com un obligació nutrícia, és un dels eixos més importants i transcendents del seu llegat. I juga un paper difícilment reemplaçable en la forja de de Fuster com a intel·lectual de referència.

EL PERIODISTA QUE ALIMENTA L’ASSAGISTA

Per a aquells que hem seguit el camí de la professionalització en l’escriptura a còpia d’una diversificació de vegades tremebunda, no és difícil compartir aquesta frustració de Fuster, la sensació que els treballs quotidians que paguen facturen barren la producció de més qualitat o més ajustada a les aspiracions intel·lectuals. La seua, a més, va ser una tasca ingent: una seixantena de llibres, uns 3.000 articles i un més d’un centenar de pròlegs, textos per a catàlegs. Antoni Furió, citat per Josep Ballester(3), fixa en unes 15.000 pàgines impreses el bagatge grafòman de Fuster.

Hi ha dues maneres de contemplar aquesta mena de prolixitat escriptora i les dues igualment vàlides. D’una banda, és cert que una producció excessivament diversificada, amb matèries alienes a l’àmbit d’interessos (o de confort) de l’escriptor, és un entrebanc per a l’excel·lència en qualsevol disciplina. Però no és menys cert que el periodisme i l’escriptura contínua és també una bona eina formativa, contribueix a augmentar i millorar les eines narratives o argumentatives, i fins i tot és una penitència necessària per depurar l’estil.

Fuster no va ser ser una excepció: fins i tot les ments més privilegiades agraeixen un cert entrenament. Ballester apunta que entre l’any 1954 i el 1963, quan la el terrabastall generat per El País Valencià i Nosaltres els valencians provoca atacs furibunds i fa trencar els vincles de Fuster amb les publicacions valencianes, l’escriptor publicaria 237 articles. “Va ser el noviciat on refinà, depurà, el seu estil i on esbossà les temàtiques que després aprofundiria. La professionalització com a articulista és el pas definitiu cap a l’assaig”, afirma en L’agitació de l’escriptura.

Aquesta idea, si voleu, la podem formular d’un altra manera. En un llibre d’entrevistes(4) en què diverses personalitats del món de la cultura explicaven la seua visió sobre Fuster, un dels periodistes més respectats entre la professió al País Valencià, Adolf Beltran, contestava així a la pregunta sobre què havia representat el periodisme en l’obra fusteriana:

“Inicialment era una manera de sobreviure, un ofici per guanyar-se la vida. Això cal tindre-ho sempre en compte. Però també representava tota una altra sèrie de valors que potser ara pareixen un poc insòlits. Era una manera de fer assaig en petites píndoles, mediatitzat per l’ofici. Aquest és un aspecte molt interessant de l’obra de Fuster”.

Beltran, que també és escriptor, fins i tot considerava (l’afirmació continua vigent) que “una part del periodisme de Fuster es pot interpretar, per exemple, com a preparació i prolongació de Nosaltres els valencians. I molts llibres de Fuster són reculls d’articles. Això no vol dir que siguen seleccions disperses, perquè eren llibres molt coherents. Sempre pose l’exemple de Contra Unamuno y los demás”, diu en referència al llibre publicat el 1975 per Ediciones Península que passava factura a la intel·lectualitat espanyola, un recull d’articles publicats fonamentalment en La Vanguardia que, hem de coincidir plenament amb Beltran, podia haver estat concebut com a llibre unitari. I tal vegada siga un dels seus reculls més compactes i interessants (també vigent) des del punt de vista de l’assaig polític. Veiem, doncs, com es van difuminant les fronteres entre el columnisme amb trets assagístics que sovintejava Fuster i la producció més assagística més ortodoxa.

RECONCILIACIÓ AMB EL PERIODISME

Una altra virtualitat del treball periodístic de Joan Fuster és el que tenia de mantenir viva la comunicació amb la societat del seu temps. En la molt coneguda entrevista5 que li fa Montserrat Roig a Fuster en TVE-Catalunya, l’any 1977, l’escriptor contesta amb el laconisme habitual a la qüestió del periodisme i la diversificació pecuniària, problematitza de nou el seu vessant periodístic. “L’escriptor de les nostres latituds, si no té una base econòmica regular (…) ha de viure de col·laboracions periodístiques, dels llibres i de les col·laboracions periodístiques; aleshores comença el problema”.

La cursiva és nostra. Així i tot, tal vegada conscient d’estar sent entrevistat per una periodista i escriptora, o pel fet que els espectadors que l’estaven veient el coneixien molt més pel seu vessant polític i polemista que pel seu treball d’erudició, introdueix un matís important respecte a les consideracions de dues dècades enrere:

“Em veig obligat a això, però no a disgust, en certa manera. Això de la col·laboració a la premsa, fins a un cert punt m’apassiona. És un contacte molt immediat amb el lector i, en segon lloc, perquè també crec que es pot escriure als diaris amb tanta pulcritud literària, amb tant de rigor, tant d’això com una pàgina de llibre; no veig cap diferència”.

En el cas de Fuster és evident que, terminis de lliurament i apressaments a banda, les diferències entre l’activitat periodística i l’assaig més reglat no eren substancials. Uns anys després, en una entrevista6 amb Manuel Muñoz publicada en El País Semanal el 1983, el suecà abundava en aquesta idea. I la matisava.

“Después encontré en el artículo de periódico una cosa que se ha de decir, y creo que no se ha dicho bastante aún. El artículo, en definitiva, tal y como lo concebimos los que no somos exactamente periodistas(7), no es sino una cápsula de ensayo. Es decir, que muchas veces tengo la sensación, cuando termino el artículo, de que aquello, con tiempo y calma, en vez de ser las cuatro o cinco holandesas que son, bien desarrollado, con una preparación del tema, de aquello salen exactamente setenta páginas o cincuenta”.

Fuster aclaria a continuació que per a aquell format més ortodoxament assagístic no sempre era fàcil trobar “plataforma” on publicar. I en cas de trobar-la, la retribució no sempre estaria en consonància amb l’esforç realitzat. En tot cas, Fuster assegurava que posava esforç i interés en els seus materials periodístics. La qual cosa li permetia agrupar articles en reculls com l’esmentat Contra Unamuno y los demás, Combustible per a falles (1967), Babels i babilònies (1972) o Un país sense política (1976), “una forma como otra cualquiera de organizar un libro”. “Y no lo he hecho más por pura pereza. Por ejemplo, ahora podría tener cinco o seis más publicados”, reblava.

En aquest punt, la reconciliació de Fuster amb la seua tasca periodística és gairebé absoluta. Ha pres consciència que l’articulisme és una part intrínseca de la seua tasca com a intel·lectual, aliment com s’explicava adés de la seua producció. I ha entés també que el seu no és un cas aïllat.

“Esto es, en definitiva, lo que te encuentras en la mayoría de los escritores (…) Es decir, si tú ahora miras la bibliografía de Ortega, de Eugeni d’Ors, excepto los que han tenido alguna vanidad novelística y excepto también los tres o cuatro libros seriamente planificados, lo demás es Contra esto y aquello, los infinitos libros de Azorín que son cuatrocientos artículos publicados en Abc o donde sean, y las glosas d’Ors. Por tanto, el artículo es para mí la base del libro, y yo me encuentro cómodo dentro de él”.

CONNEXIÓ SOCIAL I QUALITAT

Un apunt ara que té a veure amb la qualitat de l’escriptura, si se’m permet l’autocitació: quan fa uns anys se’m va encarregar una antologia de textos de Fuster(8), em vaig proposar recollir fragments que considerava especialment potents des del punt de vista literari. El recull contenia lògicament fragments dels llibres amb una voluntat més obertament literària, com ara Diccionari per a ociosos (un volum al qual es retia homenatge amb el títol de l’antologia) o Consells, proverbis i insolències. Gran part de la proposta lectora sobre textos fusterians, tanmateix, es construïa a partir de les perles que Fuster havia anat deixant en la seua tasca per als mitjans de comunicació convencionals.

Entre els milers d’articles hi ha de més reeixits i interessants. Un bon grapat ha perdut vigència o resulten difícils de llegir sense el context. La potència escriptora de Fuster, però, hi és gairebé sempre: l’adjectiu brillant, el gir argumental inesperat, el sentit indòmit de la ironia, la precisió dialèctica (amb trets dialogals), la frase lapidària. Fins i tot, de vegades, el punt de lirisme i recerca de la bellesa, restes del “jo” poètic arxivat en un calaix.

Joan Fuster era un escriptor superdotat. I un columnista absolutament formidable. A banda de necessari.

En el fons, si Fuster assumeix la importància (i qualitat) del seu articulisme és perquè és conscient del seu paper més enllà de la relativa comoditat de la reflexió erudita. A desgrat o no, té un paper històric decisiu, com mai ha passat segurament en l’esdevenir intel·lectual del País Valencià. Fuster vol fer-se entendre. Per influir. I tot i la repercussió refulgent de llibres com Nosaltres els valencians, la presència en premsa és la gota malaia, el clau reblat fins la deformació que serveix per subratllar o reactualitzar l’ideari polític. En paraules de nou de Josep Ballester: “A Fuster, l’article del diari li ha servit per a poder sobreviure de l’escriptura, també com un pas definitiu cap a l’assaig però, per damunt de tot, per a influir sobre els seus lectors. L’escriptura fusteriana sempre aspira a tenir una clara repercussió en els seus conciutadans”.

Adolf Beltran fa un raonament amb paral·lelismes amb l’anterior: “La seua feina és l’adreçar-se a una societat, en un sentit intel·lectual i cultural, però en definitiva a una societat que va més enllà dels especialistes, els erudits, o els professors. És a dir, una societat entesa en un sentit modern. I en aquest aspecte combina a la perfecció ambdues qüestions. És capaç de fer grans assaigs culturals i alhora grans assaigs civils, amb una solvència indiscutible en tots dos camps”.

Una actitud “il·lustrada, humanística i alhora combativa”, segons la definició de Beltran, amb una predisposició a “fer-se preguntes i buscar respostes. Això explicaria la raresa d’una figura com la de Fuster en una societat com la valenciana acostumada a no preguntar-se mai res, sinó a seguir les inèrcies, els tòpics, les idees fetes, etc”.

Fuster tracta de capgirar tota una cosmovisió molt arrelada i, alhora, havia de fer arribar els seua arguments a un públic el més extens possible. Això plantejava no poques incògnites sobre el model de llengua i el tipus d’escriptura, sobre la necessitat de fer arribar el discurs. Com en altres aspectes, Josep Pla va ser un model per a Fuster. En una de les seues darreres entrevistes, citada en el llibre de Ballester, el de Sueca deia:

“Quan agafaves un taxi a Barcelona, veies que el taxista tenia La Vanguardia al costat. Supose que per llegir-la quan tinguera temps, i crec que no es tractava de complicar-li la vida. A part, hi ha una cosa que vaig aprendre de de Pla (ell es referia concretament a la llengua però és ampliable): “fes que llegir en català no sigui una tortura”. Interpretant-ho com ho vaig interpretar jo, es tractava de no crear dificultats supernumeràries al lector i de manejar un idioma no excessivament encarcarat”.

El resultat, segons la valoració de Ballester que hom podria compartir sense problemes, és la creació d’una prosa “culta, directa i pràctica alhora. Identificable pels seus trets característics i útil per als propòsits d’explicar-se i d’aclarir-nos les circumstàncies. L’instrument perfecte i ben esmolat per a expressar una literatura d’idees”. O per cenyir-nos al nostre objecte, per articular un admirable “periodisme d’idees”.

L’EXPEDIENT DESFICIÓS

L’objectiu d’aquest article era analitzar la relació de Fuster amb el periodisme, no la seua tasca periodística, la qual cosa requeriria d’un estudi en profunditat d’abast enciclopèdic, però ens aturarem una mica en un cas singular i molt significatiu pel context: les col·laboracions per a la guia d’espectacles Qué y dónde, entre juny del 1979 i l’abril del 1984. Tot just, enmig del fragor de l’anomenada Batalla de València en la qual Fuster i el seu ideari es configuren com a camp de confrontació, de vegades de manera literal, amb atacs amb bombes els anys 1978 i 19819, una tema que el periodista Francesc Bayarri va abordar de manera precisa i punyent. Una part d’aquestes col·laboracions van ser arreplegades en un volum amb el títol que encapçalava la secció, Notes d’un desficiós (1980), reeditat en diverses ocasions. En aquest article remetem l’edició(10) fixada per la Institució Alfons el Magnànim.

Qué y Dónde era una guia escrita en castellà (amb seccions en català, com la de Fuster), que per la seua configuració permet un grau enorme de dispersió temàtica. Com s’explica en el pròleg: “Els temes abasten assumptes tan variats com la pornografia, els porros, la cuina dels restaurants, l’ecologisme, el clima, els noms dels carrers, les cartes al director, la descristianització dels costums, les falles, l’ús de la llengua, l’ecologisme, la llibertat d’expressió, la superpoblació, el divorci, l’OTAN, la musicoteràpia (…)”.

Tot i que el de Sueca considerava aquests textos “d’anar per casa” (la base o el referent havien estat les col·laboracions amb el setmanari satíric Por favor), en ells bolca tot el seu sentit de la ironia, la gràcia argumentativa i el que consideraríem avui un escàs sentit de la correcció política, com ara en articles (és tan sols un dels molts exemples) “Objecció als vegetarians”, publicat el 1982, la conclusió del qual resumeix aquell esperit de qüestionament tan fusterià:

“D’acord: sempre serà preferible una fulla de col que un pseudopollastre industrial. Però les proteïnes: No sé què dir-vos… Un vegetarià és com un conill… I acabarem tots morint-nos, més tard o més d’hora…”.

Podríem especular sobre si la popularització del tofu haguera fet canviar d’opinió Fuster. Però bromes a banda, tant quan aborda canvis socials, modes o fa repàs de personatges del món de la cultura, Fuster desplega un arsenal d’armes de magnífic columnista. A més de posseir una ploma immillorable, és llegidor, punyent i descarat. Té el punt provocador de les personalitats que estan més enllà del bé, del mal i del regular.

Fuster, tanmateix, no sols volia entretenir la parròquia de manera més o menys ocurrent amb temàtiques diverses, de vegades banals: qualsevol que haja escrit una columna setmanal o més encara diària sap de la dificultat de trobar tema abans de posar-s’hi. Tot i que, sorprenentment, tan sols la quarta part de les col·laboracions en aquesta guia aborden la política estricta, Fuster empra aquesta singular tribuna periodística per fer seguiment de la tortuosa “qüestió autonòmica” valenciana. Són els anys del consell preautonòmic i dels treballs de confecció del decebedor Estat d’Autonomia del 1982, de la batalla de símbols. El suecà és molt crític amb tot el procés, amb la dreta i amb l’esquerra, ironitza, de vegades amargament, sobres les oportunitats perdudes i els límits de la política. Defensa el seu ideari, diu les coses que poca gent s’atreveix a dir. “Les circumstàncies, però, m’han dut, sovint, a polemitzar sobre himnes, visques i banderes. No me’n queixe: he fet el que calia fer, segons unes conviccions profundes. I sobretot, he escrit sovint amb indignació i amb mordacitat. No em sé controlar davant els episodis que sí, són grotescos (…)”, dirà el desembre del 1982.

Fuster, certament, no feia presoners. Dels molts exemples que es podrien recuperar, citarem un de l’article “La retòrica feixista”, del novembre del 1981, en què parla de la figura del polític dretà Fernando Abril Martorell, un dels timoners principals del procés autonòmic valencià. Després de recordar una frase lapidària d’aquest personatge (“El problema vasco se va a solucionar con cañones de no sé qué calibre”), sentencia:

“Un ultra tan rabiós com l’Abril Martorell ¿com pot passar per “demòcrata”? ¿Com poden anar del bracet amb ell els parlamentaris valencians de l’“oposició”, sense sentir-se’n còmplices? El 23 de febrer, potser el senyor Abril es va amagar sota un escó, i pensava que era una “marianita pineda”, quan, en el fons, el coronel Tejero era el seu aliat: el dels canons contra Euzkadi i el de la cirurgia dràstica i als ganivets assassins per al País Valencià11. Un feixista sempre és un feixista. I l’Abril no sap dissimular que ho és”.

D’alguna manera, la producció en Qué y Dónde és un fil directe amb un públic no necessàriament conscienciat, una derivada periodística dels seus assajos polítics de la transició. Un instrument per influir. Una tasca imprescindible. Les coses, tanmateix, no anaren de bon tros com Fuster esperava. Cap a l’estiu del 1983, abandona els temes polítics en les columnes. L’abril del 1984, deixa d’escriure en Qué y Dónde. Confessa haver-se divertit, tot i preguntar-se també “què faig jo ací: en aquesta plana”. Les noves obligacions acadèmiques a partir de l’entrada en la Universitat de València hi tenen a veure. Però també hi ha el desencís, que desembocarà en un llarg silenci després de quatre dècades de presència pública. És la retirada del Fuster periodista.

A MODE DE CONCLUSIÓ (I UNA CODA)

Hem vist per tant que el periodisme no sols és una crossa perquè Joan Fuster és puga dedicar professionalment a l’escriptura. El periodisme diguem-ne cultural fa una funció imprescindible en unes dècades de sequera intel·lectual gairebé absoluta. I l’articulisme és un camp de proves magnífic per afinar l’estil i depurar les eines assagístiques. Molts dels seus articles en premsa eren, de fet, petites píndoles assagístiques tan dignes de la producció fusteriana com qualsevol altra activitat, com ho demostra el fet que el mateix Fuster va confeccionar diferents llibres a través de la tria d’aquests textos. Entre més, perquè contenien fragments amb la prosa extraordinària del mestre.

Altrament, el periodisme li serveix a l’intel·lectual de Sueca per fer arribar el seu ideari polític, el que apareix a alguns dels llibres que escrivia perquè “algú ho havia de fer”. Un material impagable que ens serveix per resseguir gairebé al dia la nostra història recent. Textos en què Fuster mostra els seus insubornables principis i esdevé un far per la perplexa societat del moment. Escrits amb un ús magistral de la ironia i el sarcasme, dels recursos col·loquials i retòrics, un estil punyent i poderós. Que va fer escola. Però d’això no sempre se’n parla.

En aquest punt, els lectors disculparan que referim una anècdota personal. Fa uns mesos, no recorde a tomb de què, una persona em va enviar, fotografiada, una de les meues primeres columnes de premsa, de principis de la dècada del 1990. Era un text intel·lectualment raquític, balbucejant, però era sorprenent per l’ús (sense perícia) que tractava de fer de la ironia, per la introducció d’expressions col·loquials i per un remat ambigu, que afirmava i negava. Es tractava, òbviament, de l’article d’un columnista novell amb una influència fusteriana encara no filtrada ni assimilada. Amb el temps, potser he aconseguit bastir un cert discurs propi, però encara em sorprèn veure la facilitat amb la qual pul·lulen pels meus textos títols, expressions, girs i argumentacions que no hagueren existit sense Fuster.

Val tot això per a dir que, entre el llegat del suecà, està haver fet de model i guia (per l’estil o per l’ideari, en ocasions per ambdues coses) per a un bon grapat de columnistes de diferents generacions al País Valencià (no estic segur que es puga dir el mateix sobre el Principat i les Illes), un mestratge impagable que ha enriquit l’ecosistema periodístic amb un referent de la magnitud de Joan Fuster. El periodista necessari.

Publicat al volum Joan Fuster. Figura d’un segle, Antoni Martí Monterde i Àlex Matas (eds.), Universitat de Barcelona, 2022