Dos metres quadrats de sang jove

“Dos metres quadrats de sang jove” empra diferents veus narratives. Aquesta aproximació enriqueix molt la novel·la perquè proporciona al lector diferents punts de vista i maneres de veure l’acció. Una d’aquestes veus, els posts d’un bloc que el periodista assassinat ha programat perquè vagin apareixent, resulta molt reveladora i s’insereix molt adequadament en la globalitat de la trama. El joc que Aliaga desenvolupa entre aquestes dues línies narratives és intel·ligent i demostra la cura amb què ha plantejat la narració.

Dos metres quadrats de sang jove està estructurada mitjançant diverses veus narratives. Aliaga les utilitza per desgranar, des de diferents angles i posicions, els fets i les circumstàncies. També hi juga un paper cabdal una moderna modalitat del gènere epistolar, reconvertit per obra i gràcia d’Internet en entrades d’un bloc que ens van revelant, progressivament, les entreteles de tanta porqueria, de tanta corrupció.

Xavier Aliaga, com tot bon escriptor de gènere negre que es preue de ser-ho, manté amb intensitat la tensió narrativa mentre va lligant amb grans dosis d’humor i mala llet tots els fils narratius que en una primera exposició tenia la narració, alhora que fa un retrat en blanc i negre de la societat de la qual ens parla. Un bon llibre que sens dubte farà passar una bona estona al lector.

Se trata de una novela de placentera y rápida lectura (y a ello no sólo ayuda la fluida y rítmica prosa del autor sino incluso aspectos externos como el formato dúctil del propio libro), en la que están presente las constantes de toda la obra de Aliaga. Hay una preocupación evidente por retratar la realidad social y su estado de putrefacción. Hay una construcción concienzuda de personajes altamente atractivos. Hay una pasión declarada por contar historias, y así junto al hilo central surgen otras de (como mínimo) igual intensidad.

Xavier Aliaga s’expressa amb cruesa i vehemència, amb frescor i versemblança; amb una celeritat orgànica que dibuixa un protagonista i un ambient que tornen a proclamar el mite de l’etern retorn de la novel·la negra, rememorant el consistent pedigrí que formen els grans clàssics del gènere.

Un llenguatge de tall de navalla, corrosiu, les tongades d’humor i una prosa acerada i vibrant fa que el llibre és llija en un girar d’ulls. Llegir Xavier Aliaga és trobar-se amb un autor amb moltes ganes de mossegar el present, i ho fa amb un potencial literari meritori, digne de recordar.