Des del títol, La Mona de nit sona a revers nocturn i bandarra de La Mona, un disc amb picades d’ull a l’humor i la manca de prejudicis a l’hora de barrejar ingredients, com quan en «Pasodoble Maria» enganxava a unes bases ballables, com a cua, la interpretació d’una banda de música tradicional. Es tractava d’un treball, en qualsevol cas, amb un cert nivell de contenció. En el nou, tanmateix, qualsevol prevenció salta pels aires. Però la mona salta alt i salta bé, harmònicament, fins i tot quan agafa més riscos.
De manera simultània a la trajectòria de Marala, el trio femení del qual formava part Sandra Monfort, l’artista de Pedreguer va anar construint una atractiva trajectòria en solitari coronada amb un àlbum excels, La Mona (2023). Ara ja definitivament afirmada com a solista, Monfort publica un EP complementari però amb entitat pròpia, La Mona de Nit, on la cantant i compositora presenta un deliciós puré hedonista on tritura dècades de música, del pop electrònic dels vuitanta als sons bakala, la música d’arrels i el pasdoble. Fent-ho sonar tot rabiosament contemporani.
Els comentaris estan tancats.