No sempre fou així. En el dur repartiment de postguerra tingué la fortuna de caure en una família que vivia sense estretors gràcies a un negoci de ferreteria, on li agradava despatxar, i un enorme corral de poble que proveïa el rebost. La seua fou una infantesa i joventut sense grans ensurts, més enllà dels enfrontaments amb l’autoritat eclesiàstica i, de rebot, amb els progenitors. Tot i que creient, Obdulia devia ser una mica punk per a l’època. Qui sap si d’ací provenien les ganes de volar, de conèixer món. Hem dit que no va tindre sort, però els valors no són mai absoluts: en algun moment conegué un jove ferroviari de Massalfassar, en València, que passava per allà. Li deien Pedro. Amb el temps seria el seu marit. I amb el temps descobriria haver-se unit a una de les millors persones que coneixeria en sa vida: honest, lleial i amb uns valors cívics i morals irreductibles.
Una joveníssima Obdulia marxa de La Roda cap a Madrid, una ciutat gran i hostil, on va criar dos fills pràcticament a soles, a causa de les forçades absències ferroviàries del pare. Abans havia viscut a Girona, amb la seua germana gran, però no era el mateix. S’ha de tindre caràcter per carregar amb això, però ho féu amb talent, esperit i alguns enfocaments bastant moderns. Tot, mentre avançava una estranya malaltia congènita, ara prou coneguda, aleshores molt menys. La menuda heretà el mal. I el fill major tingué durant anys uns furibunds atacs febrils que no minvaren fins que fou operat d’angines. Més tard, en unes vacances a Castelldefels, el xiquet patí un violent atropellament que el tingué a prop de la mort. Periòdicament, la vida es llançava al rostre d’Obdulia i Pedro.
Degué ser molt difícil. Potser per això Pedro demanà trasllat a una destinació pitjor pagada però més còmoda i que li permetia estar amb la família, les rodalies entre Xàtiva i València amb base a la primera. Foren temps raonablement feliços, per a tots. Fins que a Raquel, que ja venia d’un calvari degut a la malaltia, li detectaren un tumor cerebral irresoluble. Tenia dinou anys. Un dolor insondable i brutal per a la família. Que es reproduiria anys després amb un nou diagnòstic de càncer, aquesta vegada d’Obdulia. La seua fou una lluita digna, encoratjada i pacient. Una malalta extraordinària: forta i conscienciada, amb moments de puntual i necessària rebel·lia, com ara quan, pocs dies abans de morir, es fumà un parell de cigarretes amb gest desafiant, com dient: “Au, va, digueu-me ara que no fume”. S’anà al poc de sedar-la, com no volent donar més faena, com si ho tinguera decidit.
Obdulia era una dona anònima, una més, amb l’existència difícil. Bastant coneguda a Xàtiva, el seu poble d’adopció, per haver estat durant uns anys agent de Cercle de Lectors, on atenia els clients amb intuïció i olfacte per recomanar. Era, a més, una bona lectora. I devorava informatius i debats per estar al dia de la política. I una cuinera més que notable, polivalent i amb sentit de la innovació. I un cert esperit àcrata: mai cuinà una paella i, en molt poques ocasions, els gaspatxos manxecs, que no li agradaven. Els plats nacionals no anaven amb ella. Tot un caràcter. Obdulia, molts ho sabreu, era ma mare. I volia acomiadar-me trobant algunes paraules que, siguen les que siguen, mai no faran justícia al seu valor i coratge.
0 comentaris
Un homenatge molt bonic, una abraçada Xavier.
Em va agradar xocar-te la mà el dissabte passat. Un altre dia a veure si xarrem un poquet (anava un poc enfeinat).
Salut
"Así, viendo yo que quedaba
desamparado de tan grande consuelo como de ella recibía, mi alma estaba
traspasada del dolor y pena, y parece que mi vida se despedazaba, pues la
mía y la suya no hacían más que una sola."
Sant Agustí d'Hipona, en la mort de sa mare, Santa Mònica.
Una forta abraçada, Xavier.
Un comiat ben emotiu, Xavier. Una forta abraçada.
Gràcies, Chals, la veritat és que tenim una conversa pendent. Una abraçada.
Gràcies, Jesús, una cita molt bonica. Una forta abraçada per a tu i també per a Salva.
Què seria de nosaltres sense eixes meravelloses dones que ens feren persones! Una abraçada gran
Avant, amic, AVANT!!
Amb el mateix caràcter que sempre va tindre Obdulia.
Una forta abraçada.
Moltes gràcies, Rafa i Culdesac, una abraçada ben gran per als dos.
Xavi, m'he emocionat amb les teues paraules… El millor homenatge que podem retre als nostres pares és lluitar per allò que ells somiaren. Una forta abraçada amic.
Gràcies, Roger, així ho farem.
Ja sé que no t'he d'explicar ni contar el que és açò. Una forta abraçada.
Molt emocionant, Xavi; coneixent la teua família mès emocionant si cap. La veritat sempre heu estat especials i em quede en els records bonics amb la companyia dls teus pares, però això sí amb una paella feta per la dona d'un ferroviari, i com no en la caseta de la plantà, on hem passat alguns dies amb ells. Vinga un beset ben fort i ens veiem per Xàtiva.
Gràcies, Empar, una abraçada ben forta. Ja saps que nosaltres guardem molts bons record també de la gent de la Pobla del Duc, com les trobades a la vostra casa o aquells dies veremant. Un beset molt gran.
Sé que arribe molt tard, Xavier, però, si m'ho permets, voldria enviar-te també una abraçada molt sincera. Quant s'aprén de la dignitat amb què moren aquestes persones que ens hem estimat tant! Tant com de la manera de viure. Mentre tu redactaves aquesta entrada preciosa dedicada a Obdulia, jo recordava també des de Passa la vida un bon amic desaparegut. No és cap motiu d'alegria, clar, però ja sabem allò que compartir el dolor ens fa assemblar-nos com a humans. Si jo fóra ta mare, estaria ben orgullosa d'aquest bellíssim comiat del meu fill. Hala, ja ho he dit!
Moltes gràcies, Maria Josep, una abraçada molt gran. Compartir el dolor és la manera de repartir-lo, de fer-lo més suportable, d'unir-nos no sols en el goig, sinó també en l'adversitat. Sols puc dir que m'estic sentint molt acompanyat aquests dies. Agraït, de nou.
Són els únics immortals. És l'únic paradís que conec: els nostres morts són els únics que ens tornen la respiració quan l'atmosfera és irrespirable. Una abraçada.
M'ha agradat molt llegir aquesta entrada, t'has lluït molt amb aquest emotiu comiat a la mare.
També ha estat tot un detall donar-nos a conèixer alguns aspectes de la teua vida familiar que, alguns com jo, desconeixíem.
Un abraç
Gràcies, Ramon, una reflexió amb profunditat i densitat, com totes les teues.
Celebre que t'haja agradat el text, Salva, una abraçada.
Pol cariño, sabes que llegué de Italia y apenas me acabo de enterar de la falta de tu madre. Un beso muy fuerte y ánimo. La despedida que le has escrito me ha encantado, como todo lo que haces, ya lo sabes. Aquí tienes una amiga
Xavier, saps bé com afloren les emocions davant moments com aquest que vius. I saps que el cor dels que t'estimem de debò, está amb el teu sense distància ni condició.
No ens deixes sense el que fas tan bé, escriure com sols tu saps fer-ho. Amb el cor que tens: inmens
Moltes gràcies pel vostre afecte i suport, Mariñe i Carmela, una besadeta molt gran.