La pel·lícula, que té aspectes notables (una bona narrativa, una certa concepció estilística ressenyable), resulta globalment decebedora. Molt de walk on the wilde side, la qual cosa és evident, molt d’enquadrament estètic, molta reflexió etèria, molta anècdota, però, com ha ressaltat la família, hi ha una atenció molt minsa a allò que fa de Vega un músic irrepetible, un dels millors autors de la música popular espanyola de les darreres dècades. D’una cançó mítica com “La chica de ayer”, encara escrita per a Nacha Pop, se’ns explica, per exemple, que fou concebuda a la platja de la Malvarosa, s’especula qui podria haver estat la musa, però no es dedica ni un sol segon a quines eren les influències, què escoltava Antonio Vega en aquell moment, com es va gravar, com es va gestar el seu imponent riff inicial.
De la resta de cançons, hi ha una mica d’interpretació dels textos a través dels testimonis, fins i tot de la seua mare, quan parla de “Se dejaba llevar por ti”. I algunes més. Gent que testimonia que, efectivament, era un gran músic. Un espectador verge en la seua obra es pot fer una idea a través de la banda sonora, però res més. Quin fou el llegat de Nacha Pop com a grup? O d’Antonio Vega, com a solista?
En el creuament de camins que degué ser la producció del documental, l’equip decidí retratar a la persona més que al músic, la qual cosa posa l’accent en les seues addiccions i contradiccions, en el ionqui de caràcter difícil i no en l’autor de “Lucha de gigantes”, “El sitio de mi recreo” o “Una décima de segundo”, cançons que, per cert, van sonant sense ser retolades. Potser siguen manies gremials, però el documental, formalment valuós, amb moments d’innegable pegada estètica i emocional, es decanta per la via efectista, per la biografia malditista. Però Antonio Vega era alguna cosa més que això. I aquest enfocament acaba tenint la perversitat de no fer justícia a allò que el farà passar a la posteritat. Ben mirat, una putada.
Foto: Interviu
Els comentaris estan tancats.