Segurament no és l’ordre més agraït, però començarem per les bones notícies. Aquesta setmana, l’Associació Valenciana de Periodistes i Escriptors de Turisme (AVPYETUR), concedia a Xàtiva el Premi Cavanilles, un guardó de limitada difusió generalista però que amb transcendència en el sector turístic. Un reconeixement al potencial de la ciutat i, també, als esforços de visualització. Aquest col•lectiu va aixoplugar al mateix temps el procés, incert i llarg, per arribar a algun dia a tenir el reconeixement com a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO. Una empenta que seria transcendental.

Seguir llegint

Uns dies enrere parlava amb una persona que fa visites guiades pel centre de València. Una professional amb criteri i gust per apreciar el valor patrimonial. En algun moment, sorgí el tema de Xàtiva. “Ah, Xàtiva…”, sospirà. “El carrer Moncada…”. “Quina ciutat més bonica!”, féu un nou sospir. I l’enganxà amb una reflexió: “Haguera estat una gran capital, però, malauradament, és una ciutat que porta segles dormida”. La reflexió em va fer que pensar.

Seguir llegint

Octubre setembreja amb una constància desconcertant. Tot i la nostra obcecació en anar traent la roba amb mànigues, la jaqueta no dura més enllà de mitjan matí, quan ja et sobra tot. Una disfunció tèrmica que augmenta la sensació de desconcert, de moment estrany, trist. Mals temps per a la lírica. Hi ha moments en què has de tancar el mòbil i deixar de fer-te mala sang en les xarxes socials. Costa trobar alguna reflexió constructiva en el femer.

Seguir llegint

La meua família arribà a Xàtiva a finals dels 70. Abans, per motius de faena del pare, havíem viscut a Madrid. Als pocs mesos, potser com una manera d’integrar-se, els pares ens apuntaren a la falla de la Plaça Sant Jaume. Una gran decisió, escolteu.

Seguir llegint