Després, si voleu, els actes de partit per a que cadascú pose l’accent en les seues àrees. Dic això perquè molts ciutadans no pensen en clau partidària, sinó de gestió: es va votar molt majoritàriament un canvi. Amb l’exigència d’uns mínims de cohesió i bona salut.
A la capital de la Costera, tanmateix, s’ha escenificat tot el contrari. Els actes de partit tenen sentit en el moment que hi ha diferents àrees de govern i cadascú vol defensar la seua gestió. El problema és que el jove govern s’enfronta a una doble tasca d’oposició: la que exerceixen amb més o menys encert els grups opositors, Partit Popular i Ciutadans, i al remor que corre per la ciutat d’uns (tots) malparlant dels altres. Desaparegut el pegament de tenir a Alfonso Rus en contra, la qual cosa cohesionava l’esquerra en temps d’oposició, la gestió ha provocat escletxes. Fins un punt difícilment suportable que, pel que sembla, té el reflex més sagnant en la junta de seguiment del pacte de govern, una màquina de retrets i mals rotllos que després s’estenen, com una taca d’oli, per les xarxes socials i els comentaris de bar.
Potser els actors no en són conscients, però el mandat de la ciutadania contenia un implícit: dialoguen, arriben a consensos i governen aquesta ciutat de manera diferent a com s’havia fet les darreres dues dècades. Amb uns mínims de convivència per no regalar al PP un retorn triomfal. Entre altres coses, perquè cap de les tres formacions de govern estarà en condicions, les properes eleccions, de governar en solitari. Ni en el més boig dels seus somnis. S’hauran de veure les cares de nou. I cadascú tindrà la seua visió, però lamente decebre els lectors: en aquests dos anys no ha hagut cap partit del govern que s’haja distingit per una relació encerts-desencerts especialment brillant. Ni per una actitud més positiva envers la convivència. I el temps s’esgota irremeiablement.
Publicat al diari Levante-EMV, 24-06-2017)
Els comentaris estan tancats.