Si alguns dels lectors segueixen una mica el que faig, sabran que des de fa uns mesos el mitjà per al qual treballe, la revista El Temps, em té gojosament ocupat en una sèrie sobre «turisme de proximitat». Un negociat que no sol ser el meu però gràcies al qual estic recorrent paratges naturals de tot el territori valencià, de nord a sud, molts dels quals no havia visitat.
El que em conten en tots aquests llocs és que la pandèmia, la reducció de la mobilitat i la recerca dels espais oberts, ha fet retrobar-se els habitants de pobles i ciutats mitjanes amb l’entorn més immediat.
Més que turisme de proximitat, en aquest cas parlaríem d’una mena de turisme de sabatilles d’anar per casa, de reconeixement dels valors que tenim més a prop. No es pot generalitzar, però abans que la malaltia transformara les nostres vides, els vols low cost i la multiplicitat d’ofertes ens empentaven cada vegada que teníem un grapat de dies lliures a visitar indrets i ciutats llunyanes amb les quals poder fer una bonica entrada d’Instagram amb les mateixes imatges que, prèviament, milions de persones ja havien pujat. No sé si algun dia ho tornarem a fer, però en el curt termini la truita ha canviat.
Un paratge al qual s’accedeix des de la carretera de Bixquert. Fotografia: Xavier Aliaga
Publicat al diari Levante-EMV, 28-11-2020)
Els comentaris estan tancats.