1. Si está bien, Los Planetas. D’aquesta cançó de desesperança inclosa a Super 8 (1994), el debut llarg dels granadins, ho aprofitem tot: la lletra obri la primera part. I serveix de música ambiental a les sensacions d’un dels personatges.
2. Drift off to sleep, Micah P. Hinson. És l’altra referència que obri la primera part, amb part de la lletra reproduïda. Un altre termòmetre: sols cal escoltar-la amb l’esperit i les carns obertes. L’autor coneix el dolor físic. I també l’altre. I això es nota.
3. This is an emergeny, The Pidgeon Detectives. La música com a reconstituent, com a recàrrega energètica, la benzina per obrir els ulls i afrontar la rutina. Tal volta no siga una gran cançó. No estem parlant d’això.
4. Radio Free Europe, REM. Aquesta cançó dels REM en estat germinal, molt abans de convertir-se en una banda d’estadi, bateja el grup imaginari que protagonitza la novel·la. Un homenatge obvi però, almenys per a mi, necessari.
5. Vitamina sol, Antònia Font. El goig del descobriment. Un personatge descregut amb la música independent s’hi troba amb aquesta cançó. I s’enganxa. Has de ser de pedra per no enamorar-se d’aquest vals amb cançó d’amor incorporada. Un raig de sol.
6. I’d run away, The Jayhawks. La referència a aquesta banda es genèrica, no hi ha citada cap cançó concreta. Però algun personatge sent que aquell és un dels grups capaços de fer-te creure que el món és un lloc millor del que és.
7. Killing in the name of, Rage against the machine. A la novel·la hi ha la narració del esconcert personal, generacional, però també del desencís col·lectiu. La música com expressió de rebel·lia, quan ja hi havia motius, molt abans de l’esclafit. La ràbia en una vella samarreta. O així.
0 comentaris
Una curiositat lingüística: aquesta entrada del blog comença amb un "m'haguera agradat", i llegint la novela m'he adonat que l'autor, vosté, fa un ús sistemàtic d'aquestes formes per al condicional compost, en comptes de les formes que caldria esperar ("hauria", "haurien", "hauries", etc.). Estilísticament, m'agraden molt més les del tipus "hauria". Tenen una sonoritat que dóna més fluïdesa a les frases.
Altres detalls lèxics: ¿per què "agradós" en comptes d'"agradable"?
També, un detall que m'irrita: allò del "paga la pena". La diferència estilística i estètica entre "paga la pena" i "val la pena" és enorme. La segona forma guanya en expressivitat. La primera és lenta, amorfa.
No tinc contestació per a la primera observació: escric "haguera" i els correctors donaren validesa. No trobe un canvi substancial.
Respecte del "val la pena" em sona massa calcat del castellà. No estic d'acord en absolut en la suposada cacofonia del "paga la pena". Potser els alterne sense adonar-me.
Valer la pena i pagar la pena ambdós són normatius, malgrat que el seu significat, ab origine, pugui tenir matisos distints. Personalment sóc molt de "pagar la pena", perquè la cosa suposadament cacofònica del nostre idioma la trobo adorable. Sinó, dieu-me que no us quedaríeu extasiats amb un gironí dient allò de: "poc que te crec" 🙂 fascinant!
ei, amb permís, eh! (i tot aquest tipus de coses)
Això faltava, Clidice, haver de demanar permís, com en ta casa. I, efectivament, serà cacofònica, però "poc que te crec" em sembla una expressió brutal.