La notícia de la teua desaparició va caure com un roca gegant en el grup de Whatsapp que tenim oberts els antics jugadors. Ens quedàrem petrificats. Amb una angoixosa sensació d’intempèrie, de constatació punyent que el carranc no respecta ningú, ni tan sols a les persones que han dut una vida sana. Massa cruel. Massa prompte. Una merda.
Ens queda el teu record. En el meu cas, fet de trossos, perquè la meua experiència en el bàsquet va ser curta. Però recorde com en un somni haver-te vist jugar, amb el Chad Xàtiva o el Toallas Comando, amb l’onze en la samarreta. Un base intuïtiu, ràpid i bon tirador. Un espill per als jugadors joves en aquell bàsquet xativí incipient de quan érem jovenets, fa un miler d’anys. Un històric.
Però la teua petjada més important va ser com a entrenador. Els comentaris en el grup dels molts jugadors que passaren per les teues mans (Ferran, Adolf, Miquel, Rafa, Clemente, Llopis, Vicente…) així ho acrediten. Els teus valors com a tècnic, el coneixement del joc, el teu to de veu calm, la teua serenitat. També destacaven, i segurament és el més important, els teus valors humans. “Salva era la millor persona que he trobat mai al món del bàsquet”, deia l’escriptor de Castelló (el nostre, el de la Ribera) Juli Alandes. És curiós que tot just algú de la cultura diga això, perquè aquell món era una altra de les teues inquietuds, allà on ens podíem trobar de tant en tant. Em conten que les paraules de l’escultor Miquel Mollà i de l’escriptor Joano Amorós en el teu comiat foren emotives. Com les d’un altre històric del bàsquet, Rafa Nácher.
Àngels, la teua companya, parlava de tu com el seu heroi. En realitat, eres un heroi per tots, una d’aquelles persones anònimes que enriqueixen l’esport de base. Que ens fan millors. Aquest és el teu llegat. I t’estem immensament agraïts. Adéu, entrenador.
(Publicat al diari Levante-EMV, 07-05-2022)
Els comentaris estan tancats.