Quasi dues dècades seguint a l’Olímpic, primer com a aficionat i després com a informador, donen per a molt. Fa uns dies fèiem un article parlant d’això, però es va quedar més curt que les mànigues d’un jupetí. La cosa mereixia un llibre, com el que fa uns dies ha presentat José Enrique Sanchis, un treball, pel que conten, minuciós i que serà referència per consultar la història del club. Però posats a citar, del nostre article –llàstima no tindre encara el llibre a mà- quedaren fora molts noms de jugadors, que és el que interessa. Com ara l’ex valencianista César Ferrando, un dels jugadors amb més classe que ha passat per la Murta amb permís de Vasconcellos, un llança faltes excels. O Juanlu, el nostre Piojo López casolà, amb les seues èpiques cavalcades a porta. O Gabi, un altre futbolista de qualitat. Sense oblidar la gent de casa que passà pels juvenils i el primer equip, com ara Hèctor Sala i Manolo Blanco (dos piloters excepcionals), l’incisiu davanter Rafa Alemany (a qui li dèiem “Alemani”, horror), el ràpid i esmunyedís Nino, els sòlids germans Mascarell (estic barrejant etapes, ja ho sé), els coratjosos Sarrión i Spiri, Toni, un extrem dels d’abans, o Javi Almiñana, colossal lateral dret. Per no oblidar-nos del propi José Enrique, un dels meus entrenadors en el Municipal i l’únic de qui vaig aprendre alguna cosa, tot i que tampoc no va perdre molt de temps en mi, un cas perdut per al futbol.

Seguir llegint

L’existència és un carrusel. La teua vida pot girar entorn a una activitat lúdica o professional i, de sobte, tallar durant anys, com si no haguera existit. Però un fil invisible et connecta i, en algun moment, toca a la porta. Dilluns, per exemple. M’assabente que el CD Olímpic està més a prop d’un ascens a Segona Divisió B, una categoria que el club de Xàtiva no tastava des de fa quasi vint anys. Ja ha plogut. I quan plovia, servidor estava allà, tots els diumenges, iniciant la seua tasca com a cronista esportiu, gaudint del joc de jugadors com ara Rafa Rosas, Susaeta, (quanta classe, entre els dos) el local Sabater (amb qui havia compartit el camp de terra duríssima d’El Retorno), o Navarro, el coratjós capità. Anys de bon futbol. O així vull recordar-ho. Presidia, com ara, Alfonso Rus.

Seguir llegint

La ment humana té una capacitat sorprenent per emmagatzemar les experiències més crues de la infantesa en algun racó obscur, ocult i mal ventilat. Això no significa que els records s’hagen volatilitzat. Romanen allí. I regolfen en algun moment, molts anys després, per alguna mala experiència. O de forma espontània. No sé. Potser tornen perquè, en la mesura que ens fem majors, la presència de la mort s’hi fa més i més present, presència latent, espesa, apegalosa com les babes d’un gos.

Seguir llegint

Per a la meua generació, la infantesa remet a una època de certa bonança sense els excessos de dècades posteriors. Generació cruïlla, amb algunes referències compartides amb la infantesa dels pares. Alguns d’aquells records, de fet, remeten a llocs, situacions o costums quasi extingits. Nosaltres encara els gaudirem. Com ara les projeccions de cinema amb el cel nocturn i els estels com a sostre. Jo anava al Cinema Vernissa, adjacent als Santos Juanes, ocupat ara per L’Olivera. Peplums i pel·lícules de temàtica bíblica: la grandiloqüent Los diez mandamientos, de Cecil B. DeMille, La Biblia, de John Houston. Coses així. Adoctrinament religiós via Hollywood, pipes i brisa muntanyenca. Molava. No sabria dir quan va acabar això.

Seguir llegint