La ment humana té una capacitat sorprenent per emmagatzemar les experiències més crues de la infantesa en algun racó obscur, ocult i mal ventilat. Això no significa que els records s’hagen volatilitzat. Romanen allí. I regolfen en algun moment, molts anys després, per alguna mala experiència. O de forma espontània. No sé. Potser tornen perquè, en la mesura que ens fem majors, la presència de la mort s’hi fa més i més present, presència latent, espesa, apegalosa com les babes d’un gos.

Seguir llegint

Per a la meua generació, la infantesa remet a una època de certa bonança sense els excessos de dècades posteriors. Generació cruïlla, amb algunes referències compartides amb la infantesa dels pares. Alguns d’aquells records, de fet, remeten a llocs, situacions o costums quasi extingits. Nosaltres encara els gaudirem. Com ara les projeccions de cinema amb el cel nocturn i els estels com a sostre. Jo anava al Cinema Vernissa, adjacent als Santos Juanes, ocupat ara per L’Olivera. Peplums i pel·lícules de temàtica bíblica: la grandiloqüent Los diez mandamientos, de Cecil B. DeMille, La Biblia, de John Houston. Coses així. Adoctrinament religiós via Hollywood, pipes i brisa muntanyenca. Molava. No sabria dir quan va acabar això.

Seguir llegint

L‘escriptor i blocaire Toni Cucarella publicava fa uns dies una lúcida i agra reflexió, “La indústria del llibre i els ingenus escriptors” sobre la situació del gremi en llengua catalana, condemnats a l’amateurisme pels condicionaments de la indústria editorial i la pròpia desarticulació de l’espai cultural de referència. En les reflexions de Cucarella pesa la seua pròpia experiència personal, per no haver pogut viure de la literatura malgrat haver publicat un grapat de llibres esplèndids (El poeta, La lluna vista des de la terra, Bogart&Bogart o L’última paraula, entre d’altres) i una obra mestra absoluta (Quina lenta agonia la dels ametlers perduts), un cas que podríem estendre a uns altres escriptors també amb una obra sòlida.

Seguir llegint