Fou dijous o dimecres. Tornàvem a casa. En obrir-se la porta de l’ascensor a Dídac se li caigué una mena de camió de joguet amb un compartiment. El camionet és de plàstic roí, de poca qualitat, però per a ell és molt valuós, perquè li permet guardar joguets més menuts a dintre i transportar-los quan eixim. Hi hagué mala sort: la tapeta del joguet caigué de l’única forma possible en què podia esmicolar-se cap al buit. En fer-li veure que no podíem recuperar la tapa, el disgust fou majúscul.

Seguir llegint

Remenant papers, fa uns dies, vaig trobar unes quantes fotos velles. En una d’elles, de principis dels 90, o així, apareix el somrient equip sub-21 del Club Bàsquet Xàtiva que jo entrenava. És un dir. No tenia llicència d’entrenador, sinó de delegat, però atés que els recursos humans del club eren modestos, em reciclaren després d’una etapa com a portaveu de premsa –el meu primer contacte periodístic fou a Antena 3 i Noticias-7– i una gens gloriosa trajectòria com a jugador de les categories inferiors. Sempre m’havia agradat el bàsquet. Però amb una alçada a mig camí entre Frodo i Álvaro Vitali, allò recomanable era la pràctica del futbol, esport on vaig desplegar unes acceptables condicions físiques –em dedicava a solcar la banda dreta sense miraments– i una evident imperícia tècnica.

Seguir llegint

Quan comença un llibre a rodar i vas a molts llocs, sols introduir les presentacions dient que estàs molt content de ser-hi aquí o allà i és veritat. Però hi ha llocs, com a les Illes, que t’hi trobes com a casa, on l’acollida sempre és càlida i propera. Així va passar a Palma, on dijous presentàvem Vides desafinades gràcies a una invitació de l’Institut Ramon Llull. Excel·lent organització, bona assistència (persones desconegudes, bàsicament, la qual cosa està molt bé) i presència de la IB3. Aquestes coses són importants i s’ha d’estar agraït. Això sí: trobe a faltar, darrere de mi, el logotip de la Generalitat Valenciana fent companyia al dels governs de Catalunya i les Illes. Manies.

Seguir llegint

Fins ací, aquesta visita guiada per les referències musicals de Vides desafinades. Potser us haja descobert alguna cosa, em consta que en algun cas ha estat així. Potser no. Tal volta heu arribat a la conclusió que l’univers sonor que embolcalla la novel·la no us fa el pes. Almenys ja sabreu de què va. Gràcies per la vostra atenció.

Seguir llegint