Continuem amb les cançons i les referències musicals contingudes a Vides desafinades. Tot i que no heu fet comentaris al respecte del primer volum, em consta per unes altres vies que a alguns lectors de la novel·la els ha fet profit plasmar la banda sonora. Allà va, doncs, la segona part. Una cosa: si alguna cançó no s’obri, doneu a la pestanya de recàrrega de la pàgina.

Seguir llegint

En un món perfecte, m’haguera agradat acompanyar l’edició de Vides desafines d’un CD amb la seua banda sonora, amb les nombroses referències musicals que hi apareixen, com una guia per a la lectura. Tampoc no passa res: les possibilitats de la xarxa permeten que anem deixant-les caure per aquest espai, per estalviar feina als lectors, sobretot aquells més allunyats de l’univers estètic que trepitja el llibre. O per a curiosos. O per escoltar, simplement. Hui, una mostra.

Seguir llegint

Quasi dues dècades seguint a l’Olímpic, primer com a aficionat i després com a informador, donen per a molt. Fa uns dies fèiem un article parlant d’això, però es va quedar més curt que les mànigues d’un jupetí. La cosa mereixia un llibre, com el que fa uns dies ha presentat José Enrique Sanchis, un treball, pel que conten, minuciós i que serà referència per consultar la història del club. Però posats a citar, del nostre article –llàstima no tindre encara el llibre a mà- quedaren fora molts noms de jugadors, que és el que interessa. Com ara l’ex valencianista César Ferrando, un dels jugadors amb més classe que ha passat per la Murta amb permís de Vasconcellos, un llança faltes excels. O Juanlu, el nostre Piojo López casolà, amb les seues èpiques cavalcades a porta. O Gabi, un altre futbolista de qualitat. Sense oblidar la gent de casa que passà pels juvenils i el primer equip, com ara Hèctor Sala i Manolo Blanco (dos piloters excepcionals), l’incisiu davanter Rafa Alemany (a qui li dèiem “Alemani”, horror), el ràpid i esmunyedís Nino, els sòlids germans Mascarell (estic barrejant etapes, ja ho sé), els coratjosos Sarrión i Spiri, Toni, un extrem dels d’abans, o Javi Almiñana, colossal lateral dret. Per no oblidar-nos del propi José Enrique, un dels meus entrenadors en el Municipal i l’únic de qui vaig aprendre alguna cosa, tot i que tampoc no va perdre molt de temps en mi, un cas perdut per al futbol.

Seguir llegint

L’existència és un carrusel. La teua vida pot girar entorn a una activitat lúdica o professional i, de sobte, tallar durant anys, com si no haguera existit. Però un fil invisible et connecta i, en algun moment, toca a la porta. Dilluns, per exemple. M’assabente que el CD Olímpic està més a prop d’un ascens a Segona Divisió B, una categoria que el club de Xàtiva no tastava des de fa quasi vint anys. Ja ha plogut. I quan plovia, servidor estava allà, tots els diumenges, iniciant la seua tasca com a cronista esportiu, gaudint del joc de jugadors com ara Rafa Rosas, Susaeta, (quanta classe, entre els dos) el local Sabater (amb qui havia compartit el camp de terra duríssima d’El Retorno), o Navarro, el coratjós capità. Anys de bon futbol. O així vull recordar-ho. Presidia, com ara, Alfonso Rus.

Seguir llegint