Benvolgut Salva, allà on estigues: Fa molt de temps que havíem perdut el contacte. Ens veiem de tant en tant, quasi sempre en actes culturals, però veure’t era sempre un acte de recordatori dels anys feliços, ja molt llunyans per a mi, del bàsquet a la nostra ciutat. No sabia que estaves malalt. Pocs ho sabíem, perquè sempre has estat una persona discreta, de les que no es fan notar, però així i tot deixen petjada.

Un missatge de mòbil funcionarial, esquemàtic. Fred. Però podria ser el sms de la nostra vida. Ja toca. I llavors, per una vegada, t’alegres d’haver superat el mig segle d’existència. Pandèmia passada. Sense una PCR ni un estudi seriològic. Sort, supose.

En uns dies, el proper 19 de novembre, trobareu a les llibreries una nova edició de Vides desafinades, aquesta vegada de la mà d’Andana Editorial amb un nou disseny i una nova i esplèndida coberta de Víctor Visa, un jove dissenyador. Es tracta, per tant, d’una nova vida per unes vides desafinades amb molta història. La novel·la que va fer-me sentir escriptor per primera vegada.

El mes de novembre de l’any 2005 veia la llum la primera edició de Si no ho dic, rebente, la novel·la de debut d’un servidor. D’això fa, per tant, quinze anys. Un aniversari que m’agradaria celebrar amb vosaltres recuperant històries i anècdotes d’aquell any irrellevant per a la literatura però feliç per a mi.