Fins ara sabíem que Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) era un dels narradors més estimulants de la recent literatura catalana. Amb una producció ja…

Potser a alguns lectors els sobtarà el “periodista” de l’encapçalament referit a Joan Fuster, sense cometes ni matisacions. De fet, no veureu en articles o estudis de dins o fora de l’àmbit acadèmic cap referència com a periodista al savi de Sueca, un ofici amb connotacions no necessàriament positives, sense l’aura de “l’escriptor i l’intel·lectual”, els termes de definició més sovintejats i, s’ha de dir, més ajustats al que era Joan Fuster. I malgrat tot, l’escriptor va exercir de manera inequívoca un bon grapat de modalitats periodístiques. Fins el punt que es pot afirmar sense cap tipus de prevenció que Fuster fou periodista. No sols a la manera més ordinària i coneguda dels escriptors que col·laboren en les seccions d’opinió dels mitjans. Molta de la tasca que feia Fuster s’englobaria en el que que ara considerem “periodisme cultural”.

Aquest text s’ha realitzat per formar part de la difusió i el programa de mà del concert que Òscar Briz fa aquest dissabte dia 25 de març al Teatre Principal de València amb motiu dels 40 anys de carrera musical.

L’atzar ha volgut que coincidisquen en el temps la commemoració d’un passat prometedor, quan Xàtiva va ser efímera capital provincial, i una amenaça de present i futur, la possible pèrdua de les competències judicials de violència masclista. Una lluita que ha posat d’acord política i societat civil a la ciutat i l’àmbit d’influència. Un objectiu comú sobre el qual construir propòsits més ambiciosos.