Quasi sempre en la vida les coses són exactament el que sembla. Maria Beltran, la regidora de Falles i Gran Teatre de l’Ajuntament de Xàtiva, el partit amb el qual va obtenir la seua acta. Beltran havia estat nomenada coordinadora comarcal de la formació. Semblava un senyal de persistència enmig de la deflagració de la marca creada per Albert Rivera. I no: la xativina abandona (també) el vaixell.

La memòria individual és curta, convé exercitar-la. Però també la col·lectiva. Fa uns dies, Emili Payà, programador del Centre Octubre de Cultura Contemporània, una font inesgotable de coneixements diversos, em va passar un fragment del llibre de Ramir Reig i Josep Picó, Feixistes, rojos i capellans, publicat per Moll el 1978 i reeditat el 2004 per la Universitat de València. “Mira, açò t’agradarà perquè conté una anècdota sucosa sobre Xàtiva”.

Per raons que no venen al cas, sovint torne a Xàtiva des de la carretera que connecta amb Lloc Nou. L’entrada des del polígon industrial des de la qual millor es pot apreciar en tota la seua dimensió la desproporcionada i lletja coberta de la Plaça de Bous, un gra en les parts paisatgístic i patrimonial. I que ens va costar els dos renyons.

Diego Denia Medrano, xativí d’orígens manxecs, que va ser seua la ciutat que el va acollir, ens va deixar un 15 de març, poc abans que el món es tornara boig per una pandèmia. Ens va deixar prematurament, per una malaltia que no ocupa titulars de premsa ni tertúlies radiofòniques. Tenia 65 anys. I era una d’aquelles persones més o menys anònimes que enriqueixen el teixit social dels llocs on han decidit arrelar.