e vegades, la resposta ciutadana a la instal•lació de plantes de tractament de residus no és del tot madura, respon al principi Not in…

Durant unes hores, els municipis de la Vall d’Albaida quedaren regats de residus sense recollir perquè l’empresa concessionària, Recisa, va emprar la no recollida com a mesura de pressió per reclamar un important deute amb la Mancomunitat d’aquesta comarca. La crisi es va solucionar de manera ràpida, amb un conveni per tractar de saldar el deute de manera escalonada i després de la decisió d’Ontinyent de netejar els carrers. Però ha deixat com a resultat un terratrèmol polític amb Partit Popular i Compromís reclamant la renúncia del president de l’entitat comarcal, el socialista Vicente Gomar.

El castigat monòlit de Xàtiva que simbolitza i serveix d’homenatge a la lluita dels maulets en la defensa de la ciutat i dels furs de tots els valencians celebra el seu aniversari. Costa de creure, però ja han passat quaranta anys des que, el 1978, enmig de les turbulències d’una transició bastant accidentada al País Valencià, a algú se li va ocórrer (la memòria històrica també és això) explicitar i recordar uns fets que no van ser debades. Els atacs que ha rebut el monument, fet i fet, són un reflex d’aquella anomalia que va ser la suposadament modèlica Transició.

Quan l’enyorat Zygmunt Bauman va formular la descripció de les societats postmodernes en termes de “societat líquida”, per definir un temps d’incertesa sense fonaments sòlids i estables als quals aferrar-se, potser no pensava en termes religiosos. Però la manera actual de viure la religió té molt a veure amb aquella liquiditat. Aquest catolicisme tan eteri (tan transversal, diria algú), una religió d’actes socials tan aliena al sentit primigeni.