Amb ‘Els inútils’ (Llibres de la Drassana, 2022), la torrencial novel·la d’Andreu Sevilla (Casas de Benítez, Conca, 1963), l’escriptor es va fer amb el Premi Lletraferit de Novel·la 2022 ‘ex-aequo’ amb l’escriptora xativina Purificació Garcia. Reconeixement compartit però necessari al que és sense cap mena de dubte el cim com a narrador en la trajectòria de Sevilla amb un llibre estrany, absorbent, desarmant i amb alè líric. I que visita literàriament la difícil post-guerra espanyola des d’una mirada original, poderosa i reveladora.

Seguir llegint

Fins ara sabíem que Joan Jordi Miralles (Osca, 1977) era un dels narradors més estimulants de la recent literatura catalana. Amb una producció ja molt sòlida en diferents terrenys de joc com ara la novel·la, el teatre o els relats. I Triomfador (Males Herbes, 2023) és alguna cosa més que la seua darrera obra: és un testimoni construït literàriament al voltant d’una experiència, la de joveníssim jugador que viu a La Masia del Barça mentre somia jugar algun dia en l’elit. Un somni que adopta la morfologia d’un malson.

Seguir llegint

Potser a alguns lectors els sobtarà el “periodista” de l’encapçalament referit a Joan Fuster, sense cometes ni matisacions. De fet, no veureu en articles o estudis de dins o fora de l’àmbit acadèmic cap referència com a periodista al savi de Sueca, un ofici amb connotacions no necessàriament positives, sense l’aura de “l’escriptor i l’intel·lectual”, els termes de definició més sovintejats i, s’ha de dir, més ajustats al que era Joan Fuster. I malgrat tot, l’escriptor va exercir de manera inequívoca un bon grapat de modalitats periodístiques. Fins el punt que es pot afirmar sense cap tipus de prevenció que Fuster fou periodista. No sols a la manera més ordinària i coneguda dels escriptors que col·laboren en les seccions d’opinió dels mitjans. Molta de la tasca que feia Fuster s’englobaria en el que que ara considerem “periodisme cultural”.

Seguir llegint

Potser no el coneixeu. El seu nom és Fede Puertos, és natural d’un poble de la Ribera, Castelló (sí, exacte, el de la llarguíssima polèmica onomàstica). Jo el coneixia de Twitter. I sabia que havia escrit alguna cosa, m’imaginava que autoeditada. Certament, era així. Un dia em va dir de quedar per fer-nos un cafè.

Seguir llegint