Potser a alguns lectors els sobtarà el “periodista” de l’encapçalament referit a Joan Fuster, sense cometes ni matisacions. De fet, no veureu en articles o estudis de dins o fora de l’àmbit acadèmic cap referència com a periodista al savi de Sueca, un ofici amb connotacions no necessàriament positives, sense l’aura de “l’escriptor i l’intel·lectual”, els termes de definició més sovintejats i, s’ha de dir, més ajustats al que era Joan Fuster. I malgrat tot, l’escriptor va exercir de manera inequívoca un bon grapat de modalitats periodístiques. Fins el punt que es pot afirmar sense cap tipus de prevenció que Fuster fou periodista. No sols a la manera més ordinària i coneguda dels escriptors que col·laboren en les seccions d’opinió dels mitjans. Molta de la tasca que feia Fuster s’englobaria en el que que ara considerem “periodisme cultural”.

Potser no el coneixeu. El seu nom és Fede Puertos, és natural d’un poble de la Ribera, Castelló (sí, exacte, el de la llarguíssima polèmica onomàstica). Jo el coneixia de Twitter. I sabia que havia escrit alguna cosa, m’imaginava que autoeditada. Certament, era així. Un dia em va dir de quedar per fer-nos un cafè.

Aquest primer de setembre trobareu a les llibreries Ja estem morts, amor, el meu retorn literari de la mà d’Angle Editorial. Què empenta a algú a escriure sobre temes difícils, fins i tot quasi tabú, com la mort dels fills?

Fa temps que l’alarma està encesa, però com a societat encara no hem pres consciència d’un problema que està afectant la infantesa i adolescència de moltes persones, que deixa una petjada en l’edat adulta. El consum precoç de pornografia, d’un determinat tipus de pornografia tirant a hardcore que és ara dominant, està intoxicant la manera d’entendre la sexualitat i la manera de relacionar-se.