Com passa sovint, la revisió de la figura de Joan Fuster, encara avui, continua molt condicionada per aquella enorme bufetada en les consciències que va suposar Nosaltres els valencians. Però la seua és una producció polièdrica que abasta no només el paper d’historiador i sociòleg a què es va veure abocat una mica a contracor, sinó també modernes i adients aportacions en el camp de la crítica literària, molt en sintonia amb els corrents de l’època, o en la història comparada dels intel·lectuals i el seu paper. El camp d’estudi és immens. I sortosament, el món acadèmic continua proporcionant valuoses aportacions i lectures del llegat fusterià.

Seguir llegint

Hi ha presentacions que fan goig, ja d’entrada. Tot i que ja són moltes sessions amb Vides desafinades, i que el cos i el cap demana ja anar trencant els vincles amb la història, deixar-la únicament en mans dels lectors, anar a Dénia, a una llibreria com Ambra, té molta gràcia. I que, a més, et presenten dues xativines il·lustres, Maria Josep Martínez i Cloti Iborra, amigues des dels temps mítics de l’Associació Cultural l’Almodí (permeteu-me que no aporte dates: fa molt de temps) i no directament relacionades amb la literatura (de moment), també és un estímul.

Seguir llegint

Quasi un any després de la seua eixida, Vides desafinades continua girant, la qual cosa hem d’agrair als amics i amigues que ens reclamen. Aquest divendres, dia 19 d’octubre, serà a la Biblioteca de Manuel, al carrer Àngel 28, dintre d’un cicle de xerrades amb escriptores i escriptors en valencià. Amb una madrina excepcional, la poetessa xativina Lorena Cayuela, que parlarà de la recepció del llibre.

Seguir llegint

Hi ha obres literàries que excel·leixen per la seua construcció narrativa, per l’originalitat del format, per la qualitat expressiva de la seua prosa. Hi ha novel·les que, sense reunir aquelles qualitats formals, o sense haver arribat als budells de l’existència col·lectiva, allò que se’n diu les grans històries, són capaces de desentranyar l’ànima humana, de penetrar amb ferocitat en els comportaments individuals, per assecar-los o hidratar-los, extraure’ls tot el suc, per despullar-los per al lector amb avidesa d’amants nous. És llavors quan la suma d’una sèrie de vides individuals serveix com a fotograma de la col·lectivitat. Les xicotetes històries i misèries quotidianes que, sumades, fan una gran història.

Seguir llegint