Dies enrere us feia cinc cèntims de l’aparició de la nostra nova novel·la, El meu nom no és Irina, per primera vegada fora del circuit de premis, encetant una nova col·lecció d’Andana Editorial, Trencadís, i amb el luxe de tindre com a il·lustradora Paula Bonet i el seu colorit, preciós i enigmàtic univers. La novel·la ha anat distribuint-se aquest cap de setmana, o siga que ja la deveu tindre a les vostres llibreries. I també la teniu a la Fira del Llibre de València. La primera signatura, aquesta vesprada, de 17,00 a 20,00 hores, amb la presència també de Paula Bonet.

Seguir llegint

Fins fa poc desconeixia l’obra del Premi Nobel de Literatura Joseph Brodsky (1940-1996), poeta nascut a Leningrad (Sant Petersburg abans i després de l’era soviètica), al si d’una família jueva i que hagué d’emigrar als anys seixanta als Estats Units. Fa poc, però, em va caure a les mans un petit però valuós volum, En una cambra i mitja (Publicacions de la Universitat de València, 2013), publicat originàriament el 1986 i traduït de forma admirable per Anna Torcal i Salvador Company. La lectura, curiosament, coincidí en el temps que estava escrivint El meu nom no és Irina, amb diversos fragments ambientats a Sant Petersburg.

Seguir llegint

Com i quan algú decideix ser escriptor? A quina edat? Quina és la motivació? És un bon tema: escriure sobre el moment en què algú comença a escriure. Si estirem del fil, tal volta podrà eixir una novel·la. De primeres, necessitem un personatge jove, perquè, normalment, l’impuls sorgeix quan encara és incipient la nostra experiència lectora. A aquell xicot li posarem de nom Nèstor, posem per cas, estudiant de batxillerat aparentment normal però amb una dèria que el diferencia de la resta dels seus amics o companys: escriure històries. Amb elles viatja en el temps i en l’espai, literalment, i s’oblida d’una família, la seua, en procés de descomposició.

Seguir llegint

Per diferents motius que em puc imaginar però que seria llarg i segurament presumptuós d’explicar, les meues novel·les no han xafat molt els instituts. Ho han fet de forma esporàdica. I, quan ho han fet, a alguns lectors adults de les meues novel·les se’ls desperta la curiositat i les ganes de saber de quina manera reben els xavals de setze o désset anys obres de vocació eminentment adulta. Sobretot Vides desafinades que, a més de la seua càrrega sexual i la cruesa emocional, no té la coartada de l’humor de les meues primeres novel·les, blanc i festiu en Si no ho dic, rebente i més bandarra en Els neons de Sodoma. D’aquella curiositat expressada recentment naix aquest post.

Seguir llegint