Una de les escasses certeses d’aquesta anormalitat prolongada és la carrera desbocada que ens uneix a tots per fer que l’oci s’assemble una mica al que era abans de la pandèmia. I és normal perquè hi ha en joc saluts mentals, llocs de treball i empreses. Un vull i no puc, o puc un poquet, que xoca amb insistència amb la realitat.

Seguir llegint

M‘havia fet el propòsit de no tornar a escriure sobre la pandèmia. O, per ser més exactes, pensava que l’evolució de la malaltia faria una mica absurd tornar a fer voltes sobre el mateix. Que la vacunació ens situava en una altra fase. Però quan ja estem a les portes de l’estiu, tornen a sonar les alarmes. Pugen els contagis i la resta d’indicadors. Fins i tot, la pressió hospitalària podria augmentar de nou. No ens mereixíem això. O potser sí.

Seguir llegint

Fa temps que l’alarma està encesa, però com a societat encara no hem pres consciència d’un problema que està afectant la infantesa i adolescència de moltes persones, que deixa una petjada en l’edat adulta. El consum precoç de pornografia, d’un determinat tipus de pornografia tirant a hardcore que és ara dominant, està intoxicant la manera d’entendre la sexualitat i la manera de relacionar-se.

Seguir llegint

Un missatge de mòbil funcionarial, esquemàtic. Fred. Però podria ser el sms de la nostra vida. Ja toca. I llavors, per una vegada, t’alegres d’haver superat el mig segle d’existència. Pandèmia passada. Sense una PCR ni un estudi seriològic. Sort, supose.

Seguir llegint