audeamus igitur, iuvenes dum sumus…”. D’aquesta manera (“alegrem-nos mentre siguem joves”) comença un cèlebre himne universitari que exaltava la joventut. En la meua (ja…
Per raons que no venen al cas, sovint torne a Xàtiva des de la carretera que connecta amb Lloc Nou. L’entrada des del polígon industrial des de la qual millor es pot apreciar en tota la seua dimensió la desproporcionada i lletja coberta de la Plaça de Bous, un gra en les parts paisatgístic i patrimonial. I que ens va costar els dos renyons.
Diego Denia Medrano, xativí d’orígens manxecs, que va ser seua la ciutat que el va acollir, ens va deixar un 15 de març, poc abans que el món es tornara boig per una pandèmia. Ens va deixar prematurament, per una malaltia que no ocupa titulars de premsa ni tertúlies radiofòniques. Tenia 65 anys. I era una d’aquelles persones més o menys anònimes que enriqueixen el teixit social dels llocs on han decidit arrelar.