‘Chicken-burger-Xàtiva’

Els habitants dels automòbils que baixen el port de Càrcer venint des de València albiren a l’esquerra el perfil d’una ciutat i d’un castell que, com a mínim, crida l’atenció. També és visible el perfil de la Seu, s’esbrina el caràcter monumental de Xàtiva. També passa en direcció contrària.

Desconec quants dels milions de persones que passen per allí se senten interpel·lats per aquell indret aixoplugat per muntanyes. Tanmateix, aquells que entren pel millorat accés principal, el primer que es troben és l’inevitable paisatge de polígon industrial. I en primer terme, imperials, alts com palmeres centenàries, els cartells de tres multinacionals de menjar ràpid, ubicats tan estratègicament que tapen el perfil del castell. Com si la ciutat estiguera patrocinada des de l’altra banda de l’Atlàntic.

Fa uns anys, el geògraf Frances Muñoz publicava un llibre, Urbanalización. Paisajes comunes, lugares globales, en el qual denunciava com les ciutats arreu del món s’estaven convertint en còpies gairebé exactes, banals. El mateix tipus de trames urbanes i comercials, la mateixa arquitectura espectacular, els mateixos paisatges estandaritzats i globals. No sé si als turistes internacionals, que suposadament cerquen en els seus viatges els entorns genuïns, aquella recepció rabiosament global els sobta o els fa sentir-se com a casa. Però des del punt de vista de la creació de marca, de defensar el patrimoni de Xàtiva, aquells cartells contenen moltes renúncies. Benvinguts a Chicken-burger-Xàtiva.

Tampoc no es tracta de posar portes al camp ni de traçar un discurs antiimperialista (o anticapitalista) simplista en el fons. Aquells establiments tenen demanda i han d’existir. Com hi ha restaurants orientals o kebabs. I posats a escollir és preferible que s’ubiquen als afores que, posem per cas, en la Plaça del Mercat, on ja hi ha algun establiment no exactament genuí mentre l’entranyable Casa Floro té les portes tancades. Però la preponderància visual d’aquells cartells diu molt poc de la capacitat de la ciutat de marcar almenys unes regles bàsiques de defensa del patrimoni propi. Tampoc no tinc clar que això es puga arreglar amb una ordenança municipal. I que no és una qüestió prioritària. Però crema els ulls i clama al cel.

Fotografia: Xavier Aliaga

Publicat al diari Levante-EMV, (29-09-2018)