Anys més tard, no fa tant, els records se’n van cap al Terraza Alameda, una sala de sessió doble o triple. Els primers minuts de projecció, quan la llum del sol encara no havia claudicat, les imatges s’apreciaven amb dificultat. Després, la glòria: peli (o pelis), entrepà i cola. Un so especial, tan diferent al de les sales tancades, quasi màgic. Salts i defectes en la projecció, pel desgast dels rotllos, propis del cinema de barri. Allà poguérem veure La invasión de los ladrones de cuerpos. No la irrepetible i inquietant pel·lícula de Don Siegel, sinó una versió del 1976 molt inferior que acabava amb un rugit aterrador de Donald Sutherland que em perseguí moltes nits. També em va marcar la violentíssima Ruta suicida, amb Clint Eastwood i Sandra Locke, que ensenyava fugaçment els pits. Aquella escena també em va fer acompanyament nocturn. El darrer film que recorde haver vist allà va ser La Misión (1986), una estupenda pel·lícula del normalment avorrit Roland Joffé. I una possible pista de quan es tancà la paradeta.
La comissió Selgas-Tovar tingué, cap a la meitat de la dècada passada, la brillant idea de recuperar el cinema d’estiu en Penjador de pernils del Jardí de la Pau. Una experiència emocionant i evocativa. Però deixà de fer-se perquè no era fàcil fer-se amb les còpies, pagar-ho i organitzar-ho tot. Potser seria el moment que alguna regidoria es posara mans en la feina. Una ciutat que no té sales en el seu perímetre urbà, ni organitza festivals, ni té un mal concurs de curtmetratges, que sobreviu amb un volenterós cinefòrum (per a quan un homenatge a la gent del Cinema Violeta?), s’hi mereix alguna alegria cinèfila. Ho deixem caure sabent que les prioritats són unes altres, sense esperances de veure ateses les nostres pregàries. A tot açò: hi ha algú més que tinga melangia d’aquells estius de cinema a la llum de la lluna?
Publicat a l’edició comarcal del diari Levante-EMV (17-07-10)
7 Comentaris
I tant! Jo! —sense anara massa lluny. Encara recorde les pel·lículles vistes al Terraza Alameda. Abans, ja n'havia vist un bon grapat al cinema d'estiu de la Baixada de l'Estació. Ara mateix, em ve al cap En el calor de la noche, dirigida per Norman Jewison i protagonitzada per Sidney Poitier, Rod Steiger… Temps aquells…
Al de la Baixada de l'Estació no recorde haver arribat. Però collons, reconforta saber que no sóc l'únic nostàlgic. Un altre dia potser parle del Gran Teatre. I això sí que serà un drama: de Star Wars a Los Bingueros, passant per Scalibur!
Quan els avis vivien al carrer de Sant Pere, pujava al terrat amb mon tio Rafel a veure les pel·lis del Terrassa Alameda.
In situ, vull dir, assegut a platea en cadira de fusta plegable, recorde haver vist Mazinger Z, el robot de las estrellas. Ara hi ha un pàrquing.
I recorde haver vist Los Soplagaitas (crec que es deia), d'Esteso i Pajares, en el Vernissa.
Ara sempre podem anar als cines de Sorió, que deuen tindre aire condicionat, no?
Los soplagaitas, un altre clàssic de la caspa hispànica. De vegades em pregunte com hem pogut eixir indemnes (si això és així, que bé). Aquestes coses s'haurien de fixar per escrit més sovint.
Indemnes, diu? Vaja colla de "soplagaites" que estem fets! Tot el dia amb la cançoneta de l'enfadós i la casa "por barrer".
Ummmmm!!! Està suggerint que ens hem fet contestataris a causa de Pajares-Esteso? Interessant hipòtesi.
Afegiré als matisos nostàlgics i l'indubtable vessant "soplagaites" que, alguna vegada, en el Terraza Alameda es va vore cinema del clàssic, del que encapçala les llistes atemporals i indiscutibles. Sense furgar molt en el cabdell de la memòria recorde haver vist "El Jovencito Frankenstein" de Mel Brooks, amb l'incommensurable Marty Feldman, i la vaig vore TRES VEGADES en cinc dies (acompanyat d'un pianista precoç anomenat Adolfo García).
Potser açò si que va forjar un poc de caràcter contestatari, o almenys va servir per a descollonar-nos vius d'esta vida.