Entre l’eufòria desfermada d’algunes èpoques sobre el pes de Xàtiva i l’actual depressió col·lectiva fruit d’una no designació com a capital cultural valenciana i d’un saludable esperit crític / auto-crític, hi ha termes mitjans i un terreny de joc practicable. El llibre editat per l’Ajuntament i coordinat pel periodista Agustí Garzó al voltant de l’efemèride, posa en context i en valor la trajectòria de l’edifici.
Per als que ja tenim una edat, el pes en la memòria de l’antic Gran Teatre, ubicat en Sant Domènec, la càrrega nostàlgica que comporta, és inesborrable. Quan es va plantejar la reforma del complex, desmuntat l’estimat espai escènic de la nostra infantesa, alguns pensàrem que es perdia una bona oportunitat de preservar al bell mig del centre històric aquest òrgan vital de la ciutat. Un edifici de nova planta, en l’Albereda, se’ns feia estrany i hostil.
Però va acabar sent necessari perquè, com explica Josep Sanchis en el llibre, entre 1986 i el 2001, l’activitat escènica i musical s’havia de repartir entre els cinemes que, per cert, també van acabar desapareixent. Calia aquell nou espai. I que en la fotografia de la inauguració aparegueren sospitosos habituals com Consuelo Ciscar, Eduardo Zaplana i Alfonso Rus, fa temps que no deixa de ser una anècdota històrica, una part de la caríssima hipoteca que encara paguem. D’ací 25 o 50 anys, poca gent se’n recordarà. Ni de l’antic Gran Teatre ni de com i per què va nàixer el nou.
Perduraran uns altres records, cíclics i canviants. Per a alguns serà el dia que va veure tocar Rostropóvitx o dirigir Lorin Maazel. O actuar Josep Maria Pou o Lola Herrera. O Raimon i Paco Ibáñez. O Pepe Rubianes i Albert Pla. O… El llistat és exuberant. Sumeu els xicotets moments, de plaers quotidians amb les nostres bandes, amb les companyies teatrals d’ací. Tot el que ens ha fet millor ciutat. Que dure i perdure. Encara per a millor.
Fotografia: Gran Teatre
(Publicat al diari Levante-EMV, 20-11-2021)
Els comentaris estan tancats.