El meu nom no és Irina

Aquest relat té molts encerts: el protagonista, la família, l’escriptura i la lectura com a forma de vida, el misteri, un món versemblant, etc. Però hi ha molt més: una proposta narrativa. Aliaga construeix un joc de relats que funcionen com a miralls, que entreté, que pot sorprendre i que recorda altres històries que hem vist a les pantalles o que formen part de la vida.

Si fos un còmic, El meu nom no és Irina seria dels de la línia clara: l’argument i el llenguatge estan ben aparellats i el paral·lelisme entre el que el protagonista llegeix i la seua pròpia vida traça un efecte especular que dota la narració del mínim de profunditat capaç d’esvair qualsevol frivolitat relacionada amb les convencions del gènere.

Aquesta novel·la té tots els ingredients per a agradar al públic adolescent: problemes familiars, creativitat ignorada, hormones en plena ebullició, el drama de la immigració, l’amor… Tot un conjunt de temes que s’agrupen sota un llenguatge fresc, la fluïdesa narrativa i, és clar, la bona ploma de qui escriu, que no és altre que l’escriptor de Xàtiva, Xavier Aliaga. L’espai i el context social on es mouen els protagonistes, no obstant això, són el punt principal sobre els quals se sustenta el relat, molt actual, situat en l’estret marge que separa la ficció de la realitat.

Els personatges, ben apamats, pintats amb bastants arestes psicològiques que els fan atractius al lector. Uns protagonistes que es mouen en terrenys inestables, però que s’esforcen per bastir fonaments per a fer i refer les seues vides. Altres reclams d’El meu nom no és Irina són la vivacitat de la llengua, d’una plasticitat potent, gràcies a les comparacions, construïda a partir d’un llenguatge fresc i contemporani, el ritme i els salts de modulació narrativa, les anades i vingudes i les interferències entre la realitat i la ficció, les complexitats que introdueix cada nou estadi de la història, coronada amb una sorpresa final que enriqueix el cosmos creat per Xavier Aliaga

L’atmosfera metaliterària d’El meu nom no és Irina ens fa pensar en un Xavier Aliaga que hi ha abocat part de l’experiència pròpia com a escriptor tot i que també xarrupa de referències imaginades de com afrontaria la creació un jove de dèsset anys. Ací hi ha l’estímul de la novel·la: la lliscadissa línia que difumina realitat i imaginació, la credibilitat literària on allò que passa no és el que el lector llegeix sinó el que de veritat vol creure (o no), la importància tant d’allò que es mostra com d’allò que se suggereix

Crec que és una molt bona lectura per ser llegida a l’Institut. Primer perquè obre un ventall de possibilitats de conversa (les referències a Anna Karènina segur que ens porten a pensar en l’elegància de l’eriçó) i d’accions d’escriptura i segon, perquè segur que s’ho passaran bé llegint (i al final, és del que es tracta).
El llibre, escrit en primera persona, es llegeix amb interès perquè els personatges són reconeixibles, l’autor es val d’un vocabulari fluid i sembla com si t’estigués explicant una aventi de viva veu.

El meu nom no és Irina, un encàrrec, segons reconeix l’autor en les dedicatòries inicials del llibre, suposa un pas endavant en l’obra de Xavier Aliaga car és la primera obra per a públic no exclusivament adult. I val a dir que no es nota que és la primera: simplement és una novel·la més. Hi ha qui diu que el lector adolescent necessita “llibres pont”, això és, obres potser no anòniques però sí carregades d’allò que cal per a “passar” a unes altres: per seguir pujant esglaons dins la literatura. Qui sap si, esperonats per les explícites referències a Ana Karenina dins El meu nom no és Irina, alguns d’aquests adolescents faran el salt a l’obra amb majúscules de Tolstoi, així com a d’altres, és clar.