El mite industrial

Visita a Alcoi, per veure l’exposició inaugural de la nova subseu de l’IVAM a la capital de l’Alcoià, encetada amb una magífica exposició dedicada a l’artista Eusebi Sempere. El nou centre s’ubica en l’antic edifici del Monte de Piedad, en el nucli històric, habilitat amb diferents usos. És dimarts, però aquesta zona de la ciutat bull, amb tràfec de gent jove: molt a prop, hi ha les facultats de l’extensió de la Universitat Politècnica.

A Xàtiva tenim una universitat privada, la Universitat Catòlica, deixada caure en una zona de dotacions educatives i esportives, lluny del centre. Apartada. Podia haver estat una universitat pública, dinamitzant el centre històric, però aquell tren va viatjar en unes altres direccions. I tampoc no tenim res que se li parega a un centre d’art modern perquè el tramvia que se’ns posà davant els nassos era dubtós (el conductor, no el contingut) i l’estació que pretenia construir, certament conflictiva. Una altra oportunitat perduda.

Uns dies abans havia llegit un editorial de l’Informador que em va sobtar. El setmanari celebrava la inversió de 450.000 euros en el Polígon B -una bona notícia, evidentment- per inferir d’això que la promoció industrial era el camí encertat en contraposició a l’agricultura (amb la promoció de l’all tendre com a paradigma) i una “ciutat turística” que “Xàtiva no s’acaba de creure”. Xàtiva és una ciutat comercial i de serveis, sostenia l’editorial. I l’atracció d’empreses industrials és el camí. De nou, el mite industrial, la ficció que si posem les condicions s’instal·laran grans empreses.

Hi ha polígons industrials a cabassos el nostre entorn. Els que tenim construïts els hem de dotar, però pensar en termes del segle XX és bastant paradoxal. Amb sort, podem atraure petites empreses tecnològiques (el sector del futur) que retinguen el nostre talent i porten de nou. Millor si s’instal·len al centre i donen vida a la ciutat. Tal vegada, productors agroalimentaris innovadors. La resta és ficció: grans empreses de la distribució barallant-se per un pastís que no va a créixer, obrint i tancant, arrasant el comerç tradicional.

I, mentrestant, pretenem bandejar el gran patrimoni de la ciutat, allò que no tenen altres. Allò que fa de la ciutat una cosa única.

Publicat al diari Levante-EMV, 29-05-2016)