Alguns descobrírem Andreu Sevilla fa uns anys gràcies a una molt densa novel·la històrica, modèlica des del punt de vista de la creació del llenguatge, La penombra de la coloma (Autoedició, 2011), que li va valdre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians ex-aequo amb Raquel Ricart. Un guardó compartit amb una gran escriptora, premonitori del que ha passat anys després amb el Lletraferit. Anècdotes a banda, aquell llibre no va trobar espai en el sistema editorial convencional segurament per un nivell d’obscuritat i complexitat que demanaven una actitud activa per arribar a la notable matèria literària que ocultaven. Fer treballar el lector, ja ho sabem, no sempre està ben vist.
El llibre no va trobar el ressò que mereixia, tot i alguns colpets crítics en el muscle. Com tampoc no va fer excessiu camí la següent novel·la, Camins de dulcamara (Autoedició, 2012), una altra mostra de narrativa hipnòtica i desconcertant que ens presentava un mena de llibre iniciàtic però que no es podia llegir en clau juvenil. Com l’anterior, el segell propi Sra. Llavi de Neu va ser la plataforma de publicació. Sevilla també ha llançat per aquesta via algun volum de relats i llibres de poemes, els últims en castellà.
Els inútils, llibre publicat al desembre de 2022 i que, per tant, està fent vida aquest 2023 (un cert trastorn per als jurats de premis a obra publicada: nota al peu per a l’editorial), hauria de trencar la invisibilitat de Sevilla. No sols pel prestigi d’un guardó amb una nòmina de premiats notable, més enllà del Noruega de Rafa Lahuerta, també perquè es tracta d’una d’una novel·la capaç de trobar un enfocament cridaner i literàriament sòlid (molt sòlid) per al difícil tractament narratiu de la post-guerra.
A la manera d’una road-movie estrambòtica, amb el ja mític camió de gasogen Plus Ultra com a vehicle físic i narratiu, Sevilla recorre un país devastat físicament i moral, habitat per personatges derrotats (compte: d’un i d’altre bàndol, perquè els miserables entre els vençuts també hi eren), humiliats i que busquen un pretext per continuar existint, ja siga portant les restes d’un marit al Valle de los Caídos o esperant l’adveniment d’un nou messies falangista, substitut de José Antonio, que convencerà el Generalíssim de corregir la seua deriva.
Hi ha un to general de sordidesa i brutícia, de desfeta moral, traduïda per exemple en un tractament de la sexualitat, descarnada, violenta i amb olor a ranci, poc habitual a l’hora de visitar aquest període històric. També té un punt distintiu la manera de posar sota el focus la situació de les dones, amb context però també amb dignitat. Així mateix, hi ha un punt de bogeria col·lectiva, d’irrealitat (a l’hora de crear aquests ambients vaporosos, estranys, Sevilla és un mestre), però també hi ha lucidesa en moltes de les reflexions quan s’observa la realitat en el temps real de la novel·la i quan es mira pel retrovisor tot el que ha passat. Hi ha alhora una tendresa rara, fotuda: l’impuls vital de qui no té res ja a guanyar, necessari per tirar endavant i moure’s entre els enderrocs pixats.
Sevilla agrupa tota mena d’històries i personatges, els fa conviure, i ens transporta en narració alhora lineal i fragmentada, que com bé explicava Maria Jiménez Fortea en una ressenya, no sabem on ens du, ens deixa en “l’espera de no se sap què”. Però això no impedeix que ens apeguem a les copioses pàgines del llibre amb avidesa i esperit de descoberta gràcies a una prosa curosa, amb volada i lirisme i un estàndard literari sense cotilles però assenyat. Escriptura sembrada també de descripcions i diàlegs nutritius i pertinents, amb els quals l’autor va esculpint als nostres ulls els trets vitals de les seues criatures, algunes ja inoblidables.
És el cas de l’inefable Estruch, a qui Sevilla dedica algun dels fragments més memorables: “Estruch es pentinà les grenyes amb els dits i s’allisà els pantalons; busca la manera d’amagar bé la goma de la sonda i es cordà la gavardina sobre la camisola bruta mentre s’esforçava a esborrar amb saliva les taques fosques d’orina a l’alçada de l’engonal” (pàgina 127). Una pinzellada que, una pàgina després, fragment que no podrem reproduir per no avançar argument, es completa de manera magistral amb un altre paràgraf que poua en el passat del personatge.
Podríem ressaltar algunes bondats més, però bàsicament hi ha una a subratllar, la demostració que, malgrat la mandra preventiva que ens puguen provocar, no hi ha temàtiques ni períodes històrics exhaurits literàriament. Sols enfocaments suats o reiteratius. I encerts absoluts com el que ens mostra Els inútils.
Els comentaris estan tancats.