Una de les primeres sorpreses agradables quan vaig començar a rebre informació sobre la recepció de Vides desafinades va ser que el públic de la novel·la estava sent molt més transversal del que jo havia imaginat. Juntament amb el públic natural de la història, una forqueta entre els vint-i-cint i els quaranta-cinc, per dir alguna cosa, hi havia gent més gran que assegurava que li havia agradat. I, per a la meua sorpresa, gent més jove. Fins i tot molt jove, de batxillerat, com va passar amb els alumnes de Gandia que, per ser una novel·la premiada allà, la tenien per conveni entre les seues lectures obligatòries (no a tots els professors els agradava la novel·la). Després he pogut confirmar la sensació en alguns instituts més.
Curiosament, allò que menys els havia agradat de Vides desafinades era el tractament del sexe. Per alguna raó sorprenent, en una societat on l’audiovisual té una càrrega sexual exacerbada, trobar-se amb el sexe en una novel·la incomoda els adolescents. Tal volta perquè no és l’habitual a les lectures dels instituts. Tal volta per una qüestió hormonal. Perquè és una època en alguns sentits pudorosa, no ho sé. És estrany, però alguns docents m’ho han confirmat. Fins i tot en alguna trobada m’acusaren d’abusar del sexe per ser més comercial, la qual cosa m’ha obligat a desplegar totes les meues habilitats discursives per defensar-me.
Tret d’aquesta qüestió, la descodificació que fan els adolescents de la història i de les seues implicacions dista molt poc del que m’han dit els adults en comentaris o clubs de lectura: malgrat que la gent molt jove i la més gran estan lluny de l’imaginari musical i existencial dels protagonistes, són perfectament conscients de la cruïlla a què s’enfronten, de les seues problemàtiques laborals i socials, dels avatars de les relacions, dels dubtes i conflictes. S’identifiquen amb els mateixos personatges que els adults (Gerard i Vicky, bàsicament) i també demanen moltes explicacions (i de forma molt eloqüent) sobre el final, que els costa d’assimilar (com als adults). Potser els joves no destaquen ni es fixen tant les qüestions estilístiques que han estat ressaltades en diverses ocasions (canvis d’expressió segons el narrador, combinació de registres col·loquials i cultes, etcètera), però d’una forma intuïtiva són també capaços (m’imagine que amb l’ajut dels professors) de desbudellar l’estructura de veus encreuades.
I de la mateixa manera que als adults, els intriga saber quins continguts autobiogràfics hi ha a la novel·la, plantegen més o menys les mateixes preguntes. Comptat i debatut, i tenint en compte que a no pocs adults també els ha sobtat (i fins i tot disgustat) el tractament del sexe, la recepció de la novel·la no ha estat tan diferent entre els adolescents. La qual cosa ens duria a un debat més llarg sobre la literatura que circula en els instituts i sobre el fet que els llibres per a adults provoquen tantes reserves entre el professorat, per ells i també pel que diran alumnes i pares. Un tema que abordarem segurament algun dia.
0 comentaris
Sí, després de llegir-me-la i com a professor de secundària, m'he preguntat què passaria si la posara com a lectura per als alumnes. T'he de confessar que tinc dubtes. En aquest món educatiu d'avui, hi ha molta hipocresia. Fixa't que una vegada em vaig acollonar perquè a classe llegirem la rondalla "El dimoni fumador", allà on un personatge barreja unes "herbetes" per tal de fumar… De mentre, l'accés a pàgines porno i la revolució hormonal adolescent no para d'augmentar.
És un debat que hauríeu de posar sobre la taula els docents: no sols de continguts més o menys explícits, sinó també de la suposada incapacitat dels xavals d'accedir a propostes literàries més complexes. I també als clàssics.
Amb la novel·la que trauré d'ací poquet espere revifar aquell debat. Fins ací puc llegir.