No recorde exactament a tom de què, però fa unes setmanes, en una conversa entre escriptors i escriptores va sorgir la qüestió de si s’havia tractat en la narrativa el tema de la Ruta del Bakalao. O per emprar la terminologia dels inicis, sobre la Ruta Destroyer. Vaig informar els meus interlocutors que l’escriptor valencià Carlos Aimeur havia publicat l’any 2016 Destroy, una novel·la en castellà ambientada en aquells anys, de la qual donàrem compte en aquesta web. I que s’acabava de publicar, encara que no l’havia llegida en el moment de la conversa, Em diuen Fletxa, del valencià Joan Carles Ventura.
Val a dir que ambdues propostes, de molt diferent caire, no són exactament novel·les sobre la ruta. Més aviat, aquell moviment és el suggeridor context, el decorat, d’històries de gènere negre que, malgrat tot, serveixen per contextualitzar i explicar el fenomen. Aporten, sense cap mena de dubte, informació pertinent i posen les coses al seu lloc, la d’una manera radical de viure la nit que va tenir un impacte brutal i que, amb el temps, per diferents qüestions, va acabar degenerant i caient en la caricatura i la degradació.
En el cas que ens ocupa, seguint l’estil de la narrativa de gènere negre que aborda temes de caire social, es nota que Ventura va viure aquells anys, que coneix de primera mà el material narratiu que serveix per als seus interessos com a novel·lista: extraure situacions i personatges per fer-los interactuar i contar una història.
És així com sorgeix el singular investigador de la novel·la, Vicent Fletes i Chaqués, Fletxa (un malnom ben indicatiu), un dels animals de la festa contínua de la ruta que es guanya les garrofes, d’aquella manera, resolent casos de baixa estofa. Fletxa, tanmateix, haurà d’enfrontar-se a un encàrrec no precisament menor, la desaparició d’una jove. Al protagonista l’ajudarà un altre personatge peculiar, Tato, i la seua tieta amant de les novel·les d’Agatha Christie, una mena de Miss Marple a la valenciana que és una de les grans creacions de la proposta. Un homenatge festiu i sense prejudicis a una de les branques fonamentals del gènere criminal.
Amb aquestes bases, Ventura aprofundeix en l’operatiu a la valenciana que tant crida l’atenció dels estudiosos del gènere a casa nostra, amb un llenguatge molt natural i expressiu, un ús expansiu de l’humor i, al meu entendre, una utilització molt àgil i torrentiana dels diàlegs, beneficiats també de l’ofici com a guionista de l’autor, professional de la televisió des de fa un grapat d’anys. Es tracta d’una novel·la que es llegeix amb avidesa, ben trenada i orquestrada pel que fa a la trama i al repartiment coral del protagonisme, tot i el pes específic del narrador, el mateix Fletxa, que ens conta la història des del present.
Un encert, la d’aquest narrador retrospectiu, que permet llançar una ullada al passat fent balanç sobre la seua pròpia vida i sobre el fenomen de la Ruta Destroyer, amb les seus ombres i amb les zones inicials de llibertat i plantejament d’un marc estètic i conceptual alternatiu pel que fa a l’oci nocturn.
Si voleu saber més coses teniu una cita diumenge dia 17, en Ars Papereria de Sueca, a les 12,00 hores, amb la presència de l’autor.
Els comentaris estan tancats.