Conta la llegenda que la directora del col·legi de monges on s’escolaritzava Obdulia, en La Roda de Albacete, allà pels anys 50 del segle passat, tornà la xiqueta a sa mare, amb un llacet, amb el pretext que no podien amb ella. Sembla ser que, fins i tot, s’havia permés llançar-li a alguna religiosa una pedra com les que gastava per acaçar els xiquets sense cap tipus de complex de gènere ni mirament. Desimboltura, en part, provocada per ser la menuda d’uns quants germans. Obdulia Víllora Piqueras, nascuda el maig del 1944, era una dona menuda d’alçària però gran de caràcter, forta mentalment com un roure, qualitats ambdues que li servien per afrontar els molts embats que li llançà la vida. Si hem de resumir, la paraula sort no definiria la seua existència.

Seguir llegint

No sé si ho he contat alguna vegada en aquesta columna: per raons del treball ferroviari de mon pare, la primera part de la meua infantesa la vaig passar a Madrid. Allà, a més, vaig nàixer, la qual cosa sol fer molta gràcia (un escriptor madrileny en valencià!) quan algú em presenta en algun sarau literari o similars. En acabar el seu servei a la capital de l’imperi, mon pare, que tampoc és xativí, sinó de l’Horta nord, va tindre el bon criteri d’escollir Xàtiva com a destinació. Jo no coneixia res de la ciutat. O sabia el poc que ens havien contat. Però sí sabia que allà havia nascut algú que admirava: entre les velles cassettes de casa hi havia una gravació amb un so de dos mil dimonis però que contenia un grapat dels grans temes de Raimon.

Seguir llegint

Per diferents motius que em puc imaginar però que seria llarg i segurament presumptuós d’explicar, les meues novel·les no han xafat molt els instituts. Ho han fet de forma esporàdica. I, quan ho han fet, a alguns lectors adults de les meues novel·les se’ls desperta la curiositat i les ganes de saber de quina manera reben els xavals de setze o désset anys obres de vocació eminentment adulta. Sobretot Vides desafinades que, a més de la seua càrrega sexual i la cruesa emocional, no té la coartada de l’humor de les meues primeres novel·les, blanc i festiu en Si no ho dic, rebente i més bandarra en Els neons de Sodoma. D’aquella curiositat expressada recentment naix aquest post.

Seguir llegint

A Martina no li agrada dur sabates. Però com que encara no té sis mesos, i no és capaç d’expressar el seu descontent, la seua manera de protestar és camejar enèrgicament fins que, de forma freqüent, alguna de les sabatetes, o ambdues -força i tenacitat no li manca- rellisca del peu. Els seus pares, pacientment, restitueixen la penyora a la posició de partida. “Fes bondat. Mira que encara fa fred, Martina, que se’t gelaran els peuets”, li raona dolçament sa mare. I ella fa cara d’entendre. Segons després, tanmateix, torna a moure les cametes com si haguera de guanyar-li una final dels 100 metres lliures a Merlen Ottey. Sort que les sabatetes rebutjades solen dipositar-se en el fons del carro de passejar.

Seguir llegint