Remenant papers, fa uns dies, vaig trobar unes quantes fotos velles. En una d’elles, de principis dels 90, o així, apareix el somrient equip sub-21 del Club Bàsquet Xàtiva que jo entrenava. És un dir. No tenia llicència d’entrenador, sinó de delegat, però atés que els recursos humans del club eren modestos, em reciclaren després d’una etapa com a portaveu de premsa –el meu primer contacte periodístic fou a Antena 3 i Noticias-7– i una gens gloriosa trajectòria com a jugador de les categories inferiors. Sempre m’havia agradat el bàsquet. Però amb una alçada a mig camí entre Frodo i Álvaro Vitali, allò recomanable era la pràctica del futbol, esport on vaig desplegar unes acceptables condicions físiques –em dedicava a solcar la banda dreta sense miraments– i una evident imperícia tècnica.

Seguir llegint

Aquestes coses són així: dilluns, amb la prima de risc disparada i el pànic per un possible “corralet” corrent desbocat, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) anuncia els Premis de la Crítica 2012. Vides desafinades, ja ho sabreu, ha obtingut el premi de narrativa. En un any, a més, amb molt bones novel·les. Uns guardons amb la bona companyia dels altres guardonats, Carles Alberola, Alfons Llorenç i Ramon Ramon (ací mateix teniu informació). Pilar Beltran, la meua editora, és la primera a telefonar-me. Em fa molt de goig. I a partir d’ací, una successió literalment aclaparadora de missatges a les xarxes socials. Arriba un moment que ja no sé ben bé què dir. Supose que “gràcies”: al jurat, òbviament, però també als lectors i a tota la gent que ha anat parlant de la novel·la

Seguir llegint

Quan comença un llibre a rodar i vas a molts llocs, sols introduir les presentacions dient que estàs molt content de ser-hi aquí o allà i és veritat. Però hi ha llocs, com a les Illes, que t’hi trobes com a casa, on l’acollida sempre és càlida i propera. Així va passar a Palma, on dijous presentàvem Vides desafinades gràcies a una invitació de l’Institut Ramon Llull. Excel·lent organització, bona assistència (persones desconegudes, bàsicament, la qual cosa està molt bé) i presència de la IB3. Aquestes coses són importants i s’ha d’estar agraït. Això sí: trobe a faltar, darrere de mi, el logotip de la Generalitat Valenciana fent companyia al dels governs de Catalunya i les Illes. Manies.

Seguir llegint

Si hi ha algun lloc on la novel·la havia de presentar-se a Barcelona, aquest és l’Espai País Valencià. D’aquesta manera tan concloent va començar la presentació de Vides desafinades el poeta i actor Elies Barberà. Fou divendres a la nit, a l’espai de trobada al barri de Gràcia dels valencians a l’exili -professional, accidental, sentimental, volgut o forçat- barceloní. La rotunda afirmació del presentador era certa. Perquè un dels motors del llibre va ser explicar aquesta història dels valencians que viuen allà, molts d’ells docents. Tret d’alguns amics catalans i xativins que s’hi aplegaren, el públic majoritari es componia d’espaiers i espaieres.

Seguir llegint