Les bones obres artístiques són molt més que la suma d’experiència, ofici i talent de l’artista. Responen a un estat d’ànim, a la manera de respondre amb l’escriptura a un moment concret de l’existència, a unes necessitats artístiques i vitals. Una gran obra literària és, a banda d’un moment anímic, una esquerpa fórmula matemàtica amb molts factors. De primeres, has de tindre una bona història, o una suma d’històries, que valga la pena contar. O una no-història, tant se val, si és potent, si ens du a algun indret ignot. Allò que diríem la substància. També és important la manera de contar, la modalitat que s’hi adiu a la narració, allò que li atorga consistència, la materialització, el què, el com i el qui del relat que vagareja en el cap del creador o nia en unes notes disperses i expectants. Digueu-li to, punt de vista, ordenació de la història, definició i evolució dels personatges… Tot suma, tot resta, tot és important. Com la nota desafinada que malbarata una sublim interpretació pianística.

Seguir llegint

No sé si ho he contat alguna vegada en aquesta columna: per raons del treball ferroviari de mon pare, la primera part de la meua infantesa la vaig passar a Madrid. Allà, a més, vaig nàixer, la qual cosa sol fer molta gràcia (un escriptor madrileny en valencià!) quan algú em presenta en algun sarau literari o similars. En acabar el seu servei a la capital de l’imperi, mon pare, que tampoc és xativí, sinó de l’Horta nord, va tindre el bon criteri d’escollir Xàtiva com a destinació. Jo no coneixia res de la ciutat. O sabia el poc que ens havien contat. Però sí sabia que allà havia nascut algú que admirava: entre les velles cassettes de casa hi havia una gravació amb un so de dos mil dimonis però que contenia un grapat dels grans temes de Raimon.

Seguir llegint

La creació literària és un diàleg amb el lector l’èxit del qual depén, en un percentatge elevat, de la forma de coronar i tancar el relat. Sorprenent o no, feliç o infeliç, tancat o obert, el final de les històries ha de tindre una relació de correspondència amb la matèria de la narració, a les molles que s’han anat deixant al llarg del trajecte. La resta és deus ex machina, malenconia i reducció a absoluts inoperants. Tradicionalment, la crítica diguem-ne seriosa ha sospitat dels finals gojosos en tant que intueix que l’objectiu és aconseguir el plàcet dels consumidors, més receptius als desenllaços molls i de bon cos. Infinitat de casos s’ajustarien a l’esquema, però normalment són productes que, des del minut u, presenten una nítida factura mainstream. Un final més combatiu de, posem per cas, El codi Da Vinci, de Dan Brown, no haguera salvat el llibre. Tot i que el seu desenllaç –acomodatici i covard- el fa més irrellevant encara com a obra artística.

Seguir llegint

Hi ha multitud de circumstàncies en la vida que no podem controlar, que ens agafen indefensos. Posem per cas, no podem evitar que un irresponsable abuse de l’alcohol i la cocaïna i, a continuació, agafe un cotxe que, indefectiblement, conduirà de forma desbocada. Segurament no és el primer dia que aquest paio ho feia. Va haver sort, abans, per tant. Però un dia deixa d’haver-la. I t’agafa pel mig. I et destrossa la vida a tu i als teus. Això és el que li va passar a la jove xativina Rebeca Borràs, només vint anys, tot un perviure llançat a perdre per la burrera i la irresponsabilitat d’un cretí a qui no coneixia i, segurament, no havia vist mai. Davant d’aquelles actituds estem indefensos i exposats.

Seguir llegint