Sabíem que això havia d’arribar. Bé, jo n’estava quasi segur. I trobe que tu ho intuïes, sabies que la nostra relació relliscava centímetre a centímetre per la feixuga costera de la indiferència i el dolor. Són tants anys… Allò va començar com un joc d’adolescents. Ara vaig, ara vinc, ara prove. Els caps de setmana. Alguns, no tots. Amb el decurs del temps, però, tu volies més, atrapar-me en la teua xarxa amb una constància insana. Jo estava fent la carrera, a València. Va ser llavors quan vaig tindre clar que la relació, tard o d’hora, anava a fer-me mal. Em vaig deixar arrossegar, tanmateix, amb una deixadesa estúpida. I fou intens.

Seguir llegint

Un matí de divendres, reposant fruita i verdura a La Terreta. De fil musical, Radio 3. Anuncien la reedició d’un històric disc de Kiko Veneno, Échate un cantecito. I sona de fons la meravellosa “Joselito”. “Yo soy Joselito, el de la voz de oro…”. Una estranya sensació em travessa de cap a peus, la del temps deixat enrere, la dels records que, de colp, es presenten sense demanar cita. Hi ha cançons que són la sintonia d’una existència. Notes musicals, estrofes i tornades que associes a alguna persona, a algun lloc en concret. En aquest cas, Lío Bar, aquell pub curiós que ocupava un annex de la Plaça de Bous de Xàtiva, antiga infermeria taurina i refugi nocturn dels noranta on es respirava un ambient eclèctic molt particular, on podies moure al cap amb el Neil Young més elèctric i, a continuació, practicar torpement i sense vocació uns passos de salsa. Fou la iniciativa d’uns professors que li plantejaren a l’empresari de la Plaça muntar un pub en aquell racó. Carmiña, esposa del desaparegut Enrique Grau, va fer de mitjancera.

Seguir llegint

Remenant papers, fa uns dies, vaig trobar unes quantes fotos velles. En una d’elles, de principis dels 90, o així, apareix el somrient equip sub-21 del Club Bàsquet Xàtiva que jo entrenava. És un dir. No tenia llicència d’entrenador, sinó de delegat, però atés que els recursos humans del club eren modestos, em reciclaren després d’una etapa com a portaveu de premsa –el meu primer contacte periodístic fou a Antena 3 i Noticias-7– i una gens gloriosa trajectòria com a jugador de les categories inferiors. Sempre m’havia agradat el bàsquet. Però amb una alçada a mig camí entre Frodo i Álvaro Vitali, allò recomanable era la pràctica del futbol, esport on vaig desplegar unes acceptables condicions físiques –em dedicava a solcar la banda dreta sense miraments– i una evident imperícia tècnica.

Seguir llegint

Santi se sentia molt faller. Però molt. Més faller que un bunyol d’argent. Més que una despertà somnolent. Més faller que un monument plantat enmig del carrer un dia assolellat de març. Més que una formació de falleres amb el ramell de flors dipositat amorosament al pit. Que una xocolotada al casal. El més faller del món. A Santi l’havien apuntat els pares des que era una criatura de bolquers. I ara que ja en tenia vint-i-dos, que es despullava per entrar en la dutxa i empolainar-se per a una edició de la seua estimada festa, feia repàs. Les falles ho eren tot per a ell. Tot i més. Un amor no correspost: les falles el maltractaven. Sempre havia passat alguna cosa que malbaratava la celebració, els dies suposadament feliços d’eclosió josefina. Un any va ser aquella maleïda presentació en què Santi es va oblidar el text de l’apropòsit que amb tanta il·lusió havia assajat i memoritzat. Es va quedar en blanc. Un blanc nuclear, brillant, inabastable. Ni pruna. Es va quedar tan paralitzat pel pànic que hagueren de baixar el teló amb la banda sonora dels murmuris del pati de butaques. Es va comentar molt a la comissió aquell exercici. I Santi havia de suportar les mirades a cua d’ull, els comentaris burleta, les bromes sornegueres.

Seguir llegint