Xavier Aliaga - Apunts de literatura i arts
  • inici
  • Qui sóc
  • Contacte
  • Els meus llibres
    • Vides desafinades – Nova edició revisada
    • Les quatre vides de l’oncle Antoine
    • Fuster per a ociosos
    • Dos metres quadrats de sang jove
    • El meu nom no és Irina
    • Vides desafinades
    • Els neons de Sodoma
    • Si no ho dic, rebente
  • Blog
    • Autodefinits
    • Literatura
    • Música
    • Política
    • Societat
inici
Qui sóc
Contacte
Els meus llibres
    Vides desafinades – Nova edició revisada
    Les quatre vides de l'oncle Antoine
    Fuster per a ociosos
    Dos metres quadrats de sang jove
    El meu nom no és Irina
    Vides desafinades
    Els neons de Sodoma
    Si no ho dic, rebente
Blog
    Autodefinits
    Literatura
    Música
    Política
    Societat
  • inici
  • Qui sóc
  • Contacte
  • Els meus llibres
    • Vides desafinades – Nova edició revisada
    • Les quatre vides de l’oncle Antoine
    • Fuster per a ociosos
    • Dos metres quadrats de sang jove
    • El meu nom no és Irina
    • Vides desafinades
    • Els neons de Sodoma
    • Si no ho dic, rebente
  • Blog
    • Autodefinits
    • Literatura
    • Música
    • Política
    • Societat
Xavier Aliaga - Apunts de literatura i arts
Autodefinits, Destacades, Literatura

RUPTURA

Sabíem que això havia d’arribar. Bé, jo n’estava quasi segur. I trobe que tu ho intuïes, sabies que la nostra relació relliscava centímetre a centímetre per la feixuga costera de la indiferència i el dolor. Són tants anys… Allò va començar com un joc d’adolescents. Ara vaig, ara vinc, ara prove. Els caps de setmana. Alguns, no tots. Amb el decurs del temps, però, tu volies més, atrapar-me en la teua xarxa amb una constància insana. Jo estava fent la carrera, a València. Va ser llavors quan vaig tindre clar que la relació, tard o d’hora, anava a fer-me mal. Em vaig deixar arrossegar, tanmateix, amb una deixadesa estúpida. I fou intens.

Seguir llegint

9 de setembre de 2012perX. Aliaga
FacebookTwitterPinterestGoogle +Stumbleupon
Autodefinits

LÍO BAR

Un matí de divendres, reposant fruita i verdura a La Terreta. De fil musical, Radio 3. Anuncien la reedició d’un històric disc de Kiko Veneno, Échate un cantecito. I sona de fons la meravellosa “Joselito”. “Yo soy Joselito, el de la voz de oro…”. Una estranya sensació em travessa de cap a peus, la del temps deixat enrere, la dels records que, de colp, es presenten sense demanar cita. Hi ha cançons que són la sintonia d’una existència. Notes musicals, estrofes i tornades que associes a alguna persona, a algun lloc en concret. En aquest cas, Lío Bar, aquell pub curiós que ocupava un annex de la Plaça de Bous de Xàtiva, antiga infermeria taurina i refugi nocturn dels noranta on es respirava un ambient eclèctic molt particular, on podies moure al cap amb el Neil Young més elèctric i, a continuació, practicar torpement i sense vocació uns passos de salsa. Fou la iniciativa d’uns professors que li plantejaren a l’empresari de la Plaça muntar un pub en aquell racó. Carmiña, esposa del desaparegut Enrique Grau, va fer de mitjancera.

Seguir llegint

30 de maig de 2012perX. Aliaga
FacebookTwitterPinterestGoogle +Stumbleupon
Autodefinits

MEMÒRIES DE LA PILOTA GRAN

Remenant papers, fa uns dies, vaig trobar unes quantes fotos velles. En una d’elles, de principis dels 90, o així, apareix el somrient equip sub-21 del Club Bàsquet Xàtiva que jo entrenava. És un dir. No tenia llicència d’entrenador, sinó de delegat, però atés que els recursos humans del club eren modestos, em reciclaren després d’una etapa com a portaveu de premsa –el meu primer contacte periodístic fou a Antena 3 i Noticias-7– i una gens gloriosa trajectòria com a jugador de les categories inferiors. Sempre m’havia agradat el bàsquet. Però amb una alçada a mig camí entre Frodo i Álvaro Vitali, allò recomanable era la pràctica del futbol, esport on vaig desplegar unes acceptables condicions físiques –em dedicava a solcar la banda dreta sense miraments– i una evident imperícia tècnica.

Seguir llegint

21 de maig de 2012perX. Aliaga
FacebookTwitterPinterestGoogle +Stumbleupon
Literatura

L’ACCIDENT MÉS FALLER DEL MÓN (CONTE)

Santi se sentia molt faller. Però molt. Més faller que un bunyol d’argent. Més que una despertà somnolent. Més faller que un monument plantat enmig del carrer un dia assolellat de març. Més que una formació de falleres amb el ramell de flors dipositat amorosament al pit. Que una xocolotada al casal. El més faller del món. A Santi l’havien apuntat els pares des que era una criatura de bolquers. I ara que ja en tenia vint-i-dos, que es despullava per entrar en la dutxa i empolainar-se per a una edició de la seua estimada festa, feia repàs. Les falles ho eren tot per a ell. Tot i més. Un amor no correspost: les falles el maltractaven. Sempre havia passat alguna cosa que malbaratava la celebració, els dies suposadament feliços d’eclosió josefina. Un any va ser aquella maleïda presentació en què Santi es va oblidar el text de l’apropòsit que amb tanta il·lusió havia assajat i memoritzat. Es va quedar en blanc. Un blanc nuclear, brillant, inabastable. Ni pruna. Es va quedar tan paralitzat pel pànic que hagueren de baixar el teló amb la banda sonora dels murmuris del pati de butaques. Es va comentar molt a la comissió aquell exercici. I Santi havia de suportar les mirades a cua d’ull, els comentaris burleta, les bromes sornegueres.

Seguir llegint

19 de març de 2012perX. Aliaga
FacebookTwitterPinterestGoogle +Stumbleupon
Pàgina %PÀGINA_ACTUAL% of %TOTAL_PÀGINES%« Primer...«4567»

ENTRADES DESTACADES

  • ‘Si no ho dic, rebente’: 15 anys d’un debut literari

  • Apunts per a una pandèmia

  • La trampa Amazon

  • Commoció literària en l’era Brexit

  • Gonzalo Viñes i el neandertal: una història sobre la Cova Negra

articles publicats

Diari El Pais
Diari cultural NUVOL
Diari La Veu PV
El Temps | Articles
El Temps | Opinions

FACEBOOK

Xavier Aliaga

3 days ago

Xavier Aliaga

La sèrie apocalíptica estrenada en À Punt, 'El col·lapse', resulta terriblement inquietant per la versemblança i connexió amb la realitat que transmeten les imatges. ... See MoreSee Less

‘El col·lapse’: una prescripció amb efectes secundaris

www.eltemps.cat

[Opinió] Xavier Aliaga: Aquest article constarà de dues parts. En la primera els parlarà el periodista cultural prescriptor i tasta-olletes que els farà una bastant enfervorida recomanació al vol...

Últims tweets

  • RT @albvicent: 99.000 persones seguiren anit #ElCollapse en el prime time de @apunt_media, amb un 5% de cuota. Proposta transmèdia: complet…fa aproximadament 1 hora
  • Que ningú no s'enganye: açò no és una guerra contra l'hosteleria i la restauració. És un drama humanitari que reque… https://t.co/jxyKzQN581fa aproximadament 1 hora
  • RT @OCRValencia: A les 19,05 @masapa1982 ens conta les notícies del dia i a les 19,05 @eduard_urena dirigeix la tertúlia amb @AliciaMartiC…16fa unes hores

Subscriu-te al meu Newsletter

Cercador

“Jo sóc allò que he llegit i allò que estic disposat a llegir. De la mateixa manera que n'hi ha que defensen que som allò que mengem, som més encara el que llegim.”

Jaume Cabré

© 2016 copyright Xavier Aliaga // Tots els drets reservats // Política de cookies // Privacitat // Avís legal
Creat per Xatcom.net
Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar l'experiència de navegació, i oferir continguts i publicitat d'interès . En continuar amb la navegació entenem que s'accepta la nostra política de cookies.
Podeu obtenir més informació, o bé conèixer com canviar la configuració, en aquest enllaç.
Accepte
Política de privacitat i cookies
Necessary
Always Enabled