Fins fa poc desconeixia l’obra del Premi Nobel de Literatura Joseph Brodsky (1940-1996), poeta nascut a Leningrad (Sant Petersburg abans i després de l’era soviètica), al si d’una família jueva i que hagué d’emigrar als anys seixanta als Estats Units. Fa poc, però, em va caure a les mans un petit però valuós volum, En una cambra i mitja (Publicacions de la Universitat de València, 2013), publicat originàriament el 1986 i traduït de forma admirable per Anna Torcal i Salvador Company. La lectura, curiosament, coincidí en el temps que estava escrivint El meu nom no és Irina, amb diversos fragments ambientats a Sant Petersburg.

Seguir llegint

Per diferents motius que em puc imaginar però que seria llarg i segurament presumptuós d’explicar, les meues novel·les no han xafat molt els instituts. Ho han fet de forma esporàdica. I, quan ho han fet, a alguns lectors adults de les meues novel·les se’ls desperta la curiositat i les ganes de saber de quina manera reben els xavals de setze o désset anys obres de vocació eminentment adulta. Sobretot Vides desafinades que, a més de la seua càrrega sexual i la cruesa emocional, no té la coartada de l’humor de les meues primeres novel·les, blanc i festiu en Si no ho dic, rebente i més bandarra en Els neons de Sodoma. D’aquella curiositat expressada recentment naix aquest post.

Seguir llegint

La creació literària és un diàleg amb el lector l’èxit del qual depén, en un percentatge elevat, de la forma de coronar i tancar el relat. Sorprenent o no, feliç o infeliç, tancat o obert, el final de les històries ha de tindre una relació de correspondència amb la matèria de la narració, a les molles que s’han anat deixant al llarg del trajecte. La resta és deus ex machina, malenconia i reducció a absoluts inoperants. Tradicionalment, la crítica diguem-ne seriosa ha sospitat dels finals gojosos en tant que intueix que l’objectiu és aconseguir el plàcet dels consumidors, més receptius als desenllaços molls i de bon cos. Infinitat de casos s’ajustarien a l’esquema, però normalment són productes que, des del minut u, presenten una nítida factura mainstream. Un final més combatiu de, posem per cas, El codi Da Vinci, de Dan Brown, no haguera salvat el llibre. Tot i que el seu desenllaç –acomodatici i covard- el fa més irrellevant encara com a obra artística.

Seguir llegint

A Martina no li agrada dur sabates. Però com que encara no té sis mesos, i no és capaç d’expressar el seu descontent, la seua manera de protestar és camejar enèrgicament fins que, de forma freqüent, alguna de les sabatetes, o ambdues -força i tenacitat no li manca- rellisca del peu. Els seus pares, pacientment, restitueixen la penyora a la posició de partida. “Fes bondat. Mira que encara fa fred, Martina, que se’t gelaran els peuets”, li raona dolçament sa mare. I ella fa cara d’entendre. Segons després, tanmateix, torna a moure les cametes com si haguera de guanyar-li una final dels 100 metres lliures a Merlen Ottey. Sort que les sabatetes rebutjades solen dipositar-se en el fons del carro de passejar.

Seguir llegint