Des del dia de hui i al llarg de l’estiu, anirem publicant per capítols el relat ‘Només volia que ho saberes’, publicat en l’antologia Crims.Cat Nous sospitosos del gènere negre als Països Catalans (Editorial Alrevés, 2012), al costat d’un grapat de bons autors del gènere. La nostra aportació és un relat llarg protagonitzat per l’inspector Feliu Oyono, el protagonista d’Els Neons de Sodoma (3i4, 2008). I aquests primers fragments trobe que serveixen molt bé d’introducció. Sense més preàmbuls.

Seguir llegint

En la llarga gira de presentació de Vides desafinades (Edicions 62, 2011), quedà pendent una presentació a Bétera que, tard o d’hora, s’havia de fer. I quan ja va ser possible tancar una data amb els amics de l’Ateneu Espai Cívic i Cultural, començà la promoció d’El meu nom no és Irina (Andana Editorial, 2013). En acabant, ambdós llibres viatjaran al Camp de Túria aquest dissabte, dia 6 de juliol, en un acte on es parlarà de literatura i de més coses, o això és el que ha anunciat el mestre de cerimònies, el gran Miquel Calvet, un dels millors periodistes que conec, i conec a quasi tots els bons periodistes d’aquest país.

Però a més, hi haurà música en directe, amb The Brut of Cat, i soparet a la fresca. Farem el possible perquè els assistents passen una bona estona. Esteu convidats.

Fins fa poc desconeixia l’obra del Premi Nobel de Literatura Joseph Brodsky (1940-1996), poeta nascut a Leningrad (Sant Petersburg abans i després de l’era soviètica), al si d’una família jueva i que hagué d’emigrar als anys seixanta als Estats Units. Fa poc, però, em va caure a les mans un petit però valuós volum, En una cambra i mitja (Publicacions de la Universitat de València, 2013), publicat originàriament el 1986 i traduït de forma admirable per Anna Torcal i Salvador Company. La lectura, curiosament, coincidí en el temps que estava escrivint El meu nom no és Irina, amb diversos fragments ambientats a Sant Petersburg.

Seguir llegint

Per diferents motius que em puc imaginar però que seria llarg i segurament presumptuós d’explicar, les meues novel·les no han xafat molt els instituts. Ho han fet de forma esporàdica. I, quan ho han fet, a alguns lectors adults de les meues novel·les se’ls desperta la curiositat i les ganes de saber de quina manera reben els xavals de setze o désset anys obres de vocació eminentment adulta. Sobretot Vides desafinades que, a més de la seua càrrega sexual i la cruesa emocional, no té la coartada de l’humor de les meues primeres novel·les, blanc i festiu en Si no ho dic, rebente i més bandarra en Els neons de Sodoma. D’aquella curiositat expressada recentment naix aquest post.

Seguir llegint