IX

Un cadàver molest no té honors ni reconeixements. Molts poquets dels teus amics de partit o del treball anaren al teu soterrar. Els feia vergonya que els pogueren fotografiar allí, o ser perseguits per algun carronyer. Fou un funeral trist, ràpid i acomplexat. En aquest país és compatible anar a missa i follar-te mitja València. Sempre que no t’agafen amb el carret dels gelats. I t’havien fet una foto en la puta factoria d’Avidesa. Mala sort. Com que no havia estat a la declaració inicial, al soterrar vaig conèixer la teua dona. Em va impressionar la dignitat, l’enteresa i la distància amb què suportava el tràngol, les mirades de condescendència o de llàstima. Això i la seua bellesa, els ulls blaus i límpids com l’aigua d’una platja tropical, visibles per la renúncia estètica a les ulleres de sol. Les faccions perfectes, les formes delicades. Un cos esvelt que s’endevinava desitjable sota les capes de roba negra… T’he de confessar que mai no m’havia excitat tant una dona de dol. Però la forma de conduir-se era més torbadora encara: els gestos mesurats a l’hora de rebre el condol, la manera d’estar pendent dels teus fills, el mig somriure que li va dedicar als teus pares, morts de vergonya i tristesa, en eixir de l’església. Una dona d’una peça, feta d’una pasta molt superior a la teua… Mentre l’observava feia càbales per esbrinar què hi havia darrere d’aquella enteresa, si sabia que t’estaves follant a unes altres, calibrant la qualitat i quantitat d’aflicció que hi havia darrere dels seus sospirs, de les caigudes d’ulls mentre escoltava el sermó ple d’eufemismes del sacerdot… Però vaig ser incapaç de penetrar ni un mil·límetre en els seus pensaments. Ni tan sols en un moment que es va girar i em va localitzar, tampoc no em vaig amagar, unes bancades enrere, en la filera del costat. Un esguard sense expressió concreta, més gèlid que interessat. T’ho he de dir: Irene, la teua dona, em va resultar fascinant. I em preguntava en aquell moment què havia vist en un imbècil integral com tu, disculpa’m la franquesa.

(Continuarà)

VII

Disculpa però no és fàcil seguir el fil… Per on anàvem? Ah, sí! La Generalitat va intentar minimitzar el colp, però era difícil: un ex periodista d’un diari conservador, assessor de presidència, membre de l’executiva local… En unes hores, el cas New Lucifer, com el batejaren els mitjans, perquè anomenar allò el cas Fernández haguera estat una vulgaritat, s’escampà com el còlera… La jutgessa va decretar el secret del sumari. I la nostra brigada fou una tomba. Tret dels detalls més escabrosos, tampoc no hi havia massa que contar. No trobàrem res significatiu en l’escorcoll de ta casa, ni en els teus ordinadors i perifèrics. No tenies enemics evidents, no t’havies postulat políticament per a res, no tocaves matèria sensible per al Consell perquè el teu treball consistia en analitzar la informació pública i publicada sobre el govern. No havies creat empreses per xuclar del pot, encara no, ni feies de testaferro de ningú. Ni tan sols la teua dona, rescatada d’una emissora local per recol·locar-la en la cambra de comerç, tenia grans antecedents empresarials. Pares treballadors, gent normal. Una parella que havia prosperat a l’ombra del poder. Bons sous, un tren de vida considerable. Però res que no poguera eixir de les vostres generoses nòmines. Ni deutes de joc, ni una mala inversió. Un merda, un sí senyor, un paràsit amb corbata d’Hermès, botons de puny i rellotge d’or. Ningú. Però, mira tu, algú volia fer-te desaparèixer.

Seguir llegint

V

Fernanda et va definir com un client recent però constant. Del teu partit en tenia uns quants, després que l’ajuntament clausurés el prostíbul de luxe de referència a la ciutat i de la posterior migració venèria. Allò de la clausura va provocar un considerable rebombori: l’ama va denunciar que els teus l’extorsionaven després que apareguera al youtube un vídeo amb un poca-solta del partit oferint-se a la filla de la madame com a mediador per solucionar un problema de llicències amb el regidor de torn. Sembla que volia tirar-se-la. Una història molt divertida. Els mitjans es rebolcaren discretament pel fang, més aviat en contra de la meuca i per protegir l’honor del polític. I la madame va amenaçar de fer pública la llista de personalitats, moltes del teu partit, que passaven pel seu establiment. Però no va arribar la sang al riu. No, és clar. Aquestes coses mai no transcendeixen a València, tu ho saps millor que no pas jo. Vicis privats. I tu en tenies uns quants, eh? Però és tan divertit de veure-us marxar de vesprada en manifestació, de la maneta de bisbes, arquebisbes i mongetes, i omplir els prostíbuls a la caiguda del sol. Contava Fernanda que al seu club, m’agrada molt aquest eufemisme, hi anàveu divendres o dijous, després d’una duríssima setmana de conspirar, manipular i enganyar. Ha de ser dur, això. Whisky d’importació, un o dos, unes rialletes, unes ratlletes, i a l’habitació. Tu, sempre amb la mateixa. I t’alabe el gust: quan la vaig veure restaurada i recuperada, als seus divuit anyets, em va semblar un bombonet. Moltes dones són un caramelet a eixa edat. Però tu, a en aquesta li has fotut l’ensurt de sa vida.

Seguir llegint

III

L’ama del puticlub on et deixares l’existència, un tuguri de luxe, el New Lucifer, era una vella amiga. Algú que em devia un favor, per ser més precisos. En veure’m entrar al seu cau, les cames li feren figa. Jo no havia d’estar allí. Però què li vols fer, d’alguna forma, la responsable era ella… Com que aniràs perdut, te’n faig cinc cèntims: fa uns anys, quan encara treballava en la brigada que persegueix els delictes contra el patrimoni, vaig haver d’investigar un cas estrany, el robatori d’un sant en un poble perdut… Fernanda, no te n’havia dit el nom, ho havia organitzat tot. Una molt estranya venjança. Vaig resoldre el cas i la vaig trobar en un dels seus clubs, el Lucifer. Allí m’ho confessà tot. Però ni en vaig donar part ni la vaig dur a comissaria. Si conegueres la història convindries amb mi que no pagava la pena la delació. La putada és que el cas arribà a majors, hi hagué un embolic polític pel mig i algun alt càrrec que coneixia a qui havia de conèixer volia que les coses arribàrem fins al final. Aquella brigada era de puta mare, treballàvem al nostre aire, sense pressió, sense jugar-nos la pell… Però, a mi, després d’aquell cas em traslladaren a homicidis, per tocar-me els ous a dos mans. Fernanda me’n devia una. I li vaig passar la factura. Demana per eixa boqueta, amor, em va dir sense paraules, amb els ulls caiguts i el rímel arrassat per les llàgrimes. Així i tot, la vaig trobar guapa, el tipus de dona de seixanta anys que et follaries sense pensar. Però a tu t’agraden més jovenetes, ho sé, ho sé.

Seguir llegint