n matí de divendres, reposant fruita i verdura a La Terreta. De fil musical, Radio 3. Anuncien la reedició d’un històric disc de Kiko…

Tenia curiositat per veure què és el que havia fet el cineasta i antic periodista musical de la revista The Rolling Stone, Cameron Crow (Casi famosos), amb el documental de les dues dècades de vida d’una banda de rock referencial, Pearl Jam. El primer visionat em va deixar fred. Em va fer l’efecte que, com moltes d’aquestes pel·lícules sobre músics, hi ha molta anècdota, molt de muntatge creatiu, però poca reflexió sobre el moll de l’os, sobre la gestació dels discos i el vessant creatiu. Sobre la música que els ha fet grans. La revisió de la cinta, curiosament, prenent notes i parant atenció als detalls per escriure sobre ella, m’ha resultat més productiva i plaent.

Hi ha obres artístiques que són com un moment congelat en el temps, que tenen la virtualitat de captar un fragment temporal únic i no repetible. Hi ha discos en la història de la música, com ara Jo, la donya i el gripau (Edigsa, 1971), de Pau Riba, reeditat fa uns mesos de manera luxosa i sucosa per una coalició de petites discogràfiques (Matriu/Matràs, G33REcords, Bankrobber i La Casa Calba) amb motiu del seu 40 aniversari, que capturen uns moments, uns instants concrets, unes formes, uns sabors i uns olors definits. Una forma de vida. Obres que van més enllà del seu valor artístic.

Vaig conèixer el català Martí Sales l’any 2005, a Lloseta (illa de Mallorca), on havíem desembarcat per recollir els nostres flamants primers premis literaris, el de l’actual frontman d’Els Surfing Sirles per Huckleberry Finn (Moll, 2005), un esplèndid i personal poemari. Connectàrem. Més que per les afinitats literàries (¡com de llunyanes poden ser de vegades València i Barcelona!) per la nostra melomania aguda. Referències musicals diferents, en general: les seues més vintage i canalles. Les meues més indie i recents.