Hay cosas, querido Luís, que no las ves porque no las quieres ver. Hasta que te saltan a la cara y te comen los ojos. Nos habíamos hecho el último cortado, en l’Albereda, como casi siempre antes de que los encuentros se hicieran más espaciados. No por gusto, porque hablar contigo era siempre era enriquecedor. Las obligaciones, la crianza, el trabajo fuera… Un poco desidia mía, si quieres. Nos habíamos distanciado, pero sabía de estado de salud delicado, por decirlo así. Y tenía que verte. Estabas cansado pero animado, con tu proverbial locuacidad casi intacta, tan solo limitada por la fatiga. Un reencuentro tranquilizador. No sabía que sería el último.

Seguir llegint

Conta la llegenda que la directora del col·legi de monges on s’escolaritzava Obdulia, en La Roda de Albacete, allà pels anys 50 del segle passat, tornà la xiqueta a sa mare, amb un llacet, amb el pretext que no podien amb ella. Sembla ser que, fins i tot, s’havia permés llançar-li a alguna religiosa una pedra com les que gastava per acaçar els xiquets sense cap tipus de complex de gènere ni mirament. Desimboltura, en part, provocada per ser la menuda d’uns quants germans. Obdulia Víllora Piqueras, nascuda el maig del 1944, era una dona menuda d’alçària però gran de caràcter, forta mentalment com un roure, qualitats ambdues que li servien per afrontar els molts embats que li llançà la vida. Si hem de resumir, la paraula sort no definiria la seua existència.

Seguir llegint

Hi ha multitud de circumstàncies en la vida que no podem controlar, que ens agafen indefensos. Posem per cas, no podem evitar que un irresponsable abuse de l’alcohol i la cocaïna i, a continuació, agafe un cotxe que, indefectiblement, conduirà de forma desbocada. Segurament no és el primer dia que aquest paio ho feia. Va haver sort, abans, per tant. Però un dia deixa d’haver-la. I t’agafa pel mig. I et destrossa la vida a tu i als teus. Això és el que li va passar a la jove xativina Rebeca Borràs, només vint anys, tot un perviure llançat a perdre per la burrera i la irresponsabilitat d’un cretí a qui no coneixia i, segurament, no havia vist mai. Davant d’aquelles actituds estem indefensos i exposats.

Seguir llegint

Ahir de vesprada, a l’edat de 82 anys, ens deixava Manuel Casesnoves Soldevila (Xàtiva, 1929), primer alcalde democràtic de la ciutat, farmacèutic de professió, cristià progressista i persona de grans conviccions democràtiques i valencianistes. Militant en els anys 60 del PSV, i del PSPV-PSOE en els 70, durant el franquisme arribà a ser regidor escollit pel terç familiar. El seu lema: “Nosaltres donem la cara”. El 1979 arriba a l’alcaldia encapçalant la candidatura del PSPV-PSOE. Estigué una legislatura, fins el 1983, en un context difícil de gestió entrebancada per l’herència franquista. A les següents eleccions no es presenta.

Seguir llegint