El mateix segment de la ciutadania que ha deixat d’anar a missa, ni tan sols setmanalment, es casa per l’església, bateja els fills i s’endiumenja per assistir a comunions. Fins i tot participa de l’eucaristia, com un reflex llunyà dels temps de catecisme. Tot plegat és un procés natural: quan arriba l’adolescència i la joventut, els fils es tallen, es viu la vida amb intensitat, a quilòmetres de l’esperit catòlic. Tot i que es puga participar en alguns rituals religiosos de les Falles o la Setmana Santa. I quan arriba el moment de casar-se, d’entrar en la maduresa, la relativa pressió social i algun mecanisme que no arribe a entendre (no sóc sociòleg), fan que tot encaixe de nou. Es reprenen els rituals apresos.
No ho puc entendre també perquè, tal vegada, vaig viure en l’etapa de formació un catolicisme d’alt voltatge: vaig ser escolanet, junior, monitor i catequista i de poc no em faig missioner. En algun moment, per raons que no vénen al cas, vaig deixar de creure en la institució. I la fe es va erosionar irresolublement. Arribada la maduresa, ja no hi havia fils que recompondre. És curiós, perquè la majoria de la gent sí que els torna a cosir. Perquè perviu una certa creença. O per la necessitat de socialització. Hi ha fervor religiós en tot això? No n’estic segur. Però no ho critique: són decisions i opcions personals perfectament plausibles.
El que no té cap sentit, allò que em sembla la disfunció màxima, és que l’Estat aconfessional faça seu aquell suposat fervor. La Setmana Santa militaritzada, d’himnes d’Espanya, banderes a mig pal i autoritats lluint-se és l’herència directa d’un dictador que es manté sota la coartada de la tradició. Però és un fervor instrumental, de casta, fals com un Judes. Sense un àtom de pietat cristiana ni esperit conciliador. Una confusió bastarda i imposada.
Fotografia de Xàtiva Turisme
Publicat al diari Levante-EMV, 31-03-2018)
Els comentaris estan tancats.