FRANCESC BODÍ, EL PASSEJADOR D’HISTÒRIES

En la seua darrera novel•la, La passejadora de gossos (Bromera, 2016), l’escriptor d’Agres Francesc Bodí, un dels nostres narradors més dotats, teixeix un ric tapís de petites històries encreuades que acaben configurant una història aparentment senzilla però captivadora i farcida de reflexions filosòfiques i lliçons de vida. Amb la prosa de cadència harmònica marca de la casa.

Encertar amb els perfils dels personatges principals de les novel•les t’assegura una part important de l’èxit de la història. I Manela, la jove passejadora de gossos de la novel•la, l’original pal de paller que aglutina la resta de personatges (els amos dels cans), és un d’aquells personatges que t’acompanya dies després d’acabar la lectura de la novel•la.

Manela és una estudiant de filosofia que es guanya uns diners passejant els gossos d’una fauna de personatges de classe mitjana que, en quasi tots els casos, presenten alguna disfuncionalitat provocada per la soledat, l’envelliment, la malaltia o un trencament mal resolt econòmicament. Petites històries que s’uneixen a la de Manuela, embolicada sentimentalment amb un corrector lingüístic de mentalitat quadriculada, cartesiana. Un perfil que convida a sucoses especulacions sobre possibles ajustos de comptes de l’autor amb el gremi dels correctors.

Aquella obtusa relació i les reflexions filosòfiques de Manuela, presents en tot el llibre, enriqueixen les petites històries dels personatges secundaris, les quals van evolucionant cap a una curiosa interacció molt ben trenada per un narrador amb l’ofici i la solvència demostrades de Bodí. Capacitat de contar adornada amb la seua prosa harmònica i fluïda, rica en lèxic i recursos, que remet als grans narradors europeus i nord-americans.

Entre unes coses i altres, el llibre, guardonat amb el Premi de Narrativa Ciutat de València, es llegeix amb deler. La passejadora de gossos potser no té la densitat i la riquesa d’Havanera (entre les millors novel·les parides al País Valencià les darreres dècades) o la capacitat de colpir i sacsejar de L’infidel o El soroll de la resta. De fet, aquesta nova novel•la conté un to més amable i vital que naix del personatge principal, però també del propòsit aparent de l’autor de mostrar una mica claror en temps de foscúria.

Un llibre llegidor i molt ben construït, que convida al somriure i a recuperar la fe en una part almenys de l’espècie humana. Una de les novel•les més agraïdes que hem pogut llegir darrerament.

Foto: La Veu del País Valencià