Aquests dies també m’acut a la ment una estupenda cançó de Los Piratas, “El equilibrio es imposible”, a propòsit d’aquest comprensible però molt complex joc de balances que tracta de preservar la salut al mateix temps que l’economia. Tancant els ulls a una realitat que s’està imposant als països del nostre entorn davant l’evidència que, com en la primera onada, l’única solució és limitar al màxim la mobilitat i la sociabilitat. Com en primavera.
En aquest garbellar virus apareixen les contradiccions i els contrasentits. Fa uns dies, l’alcalde de Xàtiva, Roger Cerdà, explicava una sèrie de mesures restrictives consistents a tancar l’activitat i els centres municipals. Molt solemne, l’alcalde recordava que l’objectiu era evitar el confinament total de la ciutat, “perquè això seria desastrós”. Un intent que puc entendre per conscienciar la ciutadania i demanar un esforç.
Però de què serveix això quan els bars i els restaurants, allò on ens llevem les mascaretes i relaxem la seguretat? De què serveix el toc de queda si la gent queda a les cases, amb amics i familiars, en tongades de més de sis persones?
El missatge de Cerdà pintava dramàticament un confinament que, tard o d’hora, serà inevitable. Un missatge a la ciutadania que té un punt contraproduent però que respon a una realitat. Perquè el nostre model productiu està basat en tenir-nos nit i dia en el carrer, movent-nos, comprant i consumint. I no podem combatre com cal les conseqüències d’una tancada perquè no tenim la capacitat econòmica d’Alemanya per sostenir les pèrdues, ni la potència industrial dels alemanys ni uns ingressos fiscals sense els forats que provoquen en Espanya la picaresca i la facturació B. Per no oblidar un deute monstruós que ens penalitza des de l’anterior crisi.
Aquest és el drama. Per això continuem garbellant aigua. Per això continuem dansant sobre el fil d’aram, fent equilibris impossibles.
Connexió en directe d’Antena 3 amb l’hospital de Xàtiva
Publicat al diari Levante-EMV, 07-11-2020)
Els comentaris estan tancats.