Ramírez cartografià la zona i la batejà en honor a la seua ciutat. Més d’un segle més tard, l’inefable Felip V, no content amb haver arrasat la ciutat a sang i foc, féu esborrar aquella denominació, associada a un poble que li havia estat rebel. Cap al 2009 es recuperà un manuscrit de Ramírez que posà de nou en òrbita aquesta història. I l’illa de Xàtiva també batejava un documental sobre les comarques centrals realitzat per Rafel Carril i estrenat l’any 2010.
Benesiu, pseudònim de Josep Martínez Sanchis (Beneixama, 1971), ja havia guanyat el premi ciutat de Xàtiva amb la seua primera obra narrativa. I en Gegants de gel conta aquella anècdota, que li arriba via Toni Cucarella. Curiosament, la novel·la nasqué amb el títol Els passejants de l’Illa de Xàtiva, però passà injustament desapercebuda. Fins que l’escriptor Manuel Baixauli la reivindicà públicament i es tornà a reeditar (magníficament) amb un altre títol. Els xativins podríem pensar que no tenim sort, perquè el llibre ha esdevingut un d’aquells miraculosos èxits de crítica i públic, un exemple de literatura de qualitat (molta, de veritat) però que també ha obtingut el favor dels lectors, fonamentalment a Catalunya. Sent honestos, però, aquest segon títol resulta molt més ajustat i poètic. Més suggeridor. La vida és així. Valguen en tot cas aquestes ratlles com a (honesta) incitació a la lectura de Gegants de gel.
(Publicat a l’edició comarcal del diari Levante-EMV, 05-03-2016)
Els comentaris estan tancats.