Aborde la lectura de Si ha nevat sense haver llegit les novel•les anteriors de Paco Esteve, però engrescat per les referències que em van arribant i per un premi a l’excel•lència, a obra publicada, com el que concedeix l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC). I el passeig per aquesta història, fascinant per moments, confirma molts dels bons auguris i un grapat dels molt bons.
El primer encert és la manera d’organitzar la narració a través d’un narrador-protagonista, Jordi Llopis, i d’un protagonista, Joan el Coces, un saludador que serveix l’autor per endinsar-se en el terreny gairebé màgic dels sanadors i les seues estratègies, algunes de les quals encara perduren.
Aquesta conjunció ens permet visitar tres plànols temporals: el present, de manera més epidèrmica, amb un ancià Jordi Llopis que escriu sobre els fets que va conèixer, els anys de la postguerra espanyola i el segle XIX de les guerres carlistes i el moviment obrer de la ciutat d’Alcoi. Caldria afegir un tercer protagonista, la neu, com a element de riquesa econòmica en la serra de Mariola en alguna època i, alhora, escenari de la història. Enmig de tot això, d’uns fets històrics que Esteve incorpora a la narració sense estridències ni erudicions, una xarxa de relacions humanes, d’amistat, de classe i d’afectes, que van enriquint el text.
Una novel•la és, hauria de ser, un joc de recompenses per al lector. Els girs en les històries, una frase, un diàleg, un fragment especialment redó, una descripció, una anècdota, un personatge… La lectura no sols avança perquè volem saber més coses, sinó perquè és nutritiva. Esteve és generós amb això: sap proporcionar aquelles recompenses i les administra amb molta habilitat. I, a més, és capaç en el tram final de cosir totes les trames de manera satisfactòria, en alguns casos sorprenent, com és tot el que té a veure amb el món màgic d’el Coces.
Per reblar el clau, Esteve incorpora una escriptura polida i treballada, una prosa elegant i un domini gens fàcil dels registres col•loquials. Hi ha ofici de novel•lista. Però també és possible fer un salt estilístic en futures obres, desenvolupar capacitats apuntades en algun moment de la novel•la, com ara la trobada de Joan amb la mar, un fragment especialment redó literàriament pel seu lirisme. Formats com aquell, o similars, es troben a faltar en més moments del llibre. Un insignificant retret de lector per a una novel•la atapeïda d’al•licients.
Els comentaris estan tancats.