I ANTONIO AGAFÀ EL SEU FUSELL (EL MEU ONCLE I LA LEGIÓ ESTRANGERA)

En un grapat d’ocasions, en reunions de petit comité o en presentacions, quan pregunteu què és el que tinc (literàriament) entre mans, he contat la història d’un llibre llarg temps projectat sobre el meu oncle Antonio Aliaga Pérez (Tudela, Navarra, 1924 – Tournay, França, 1962). La seua és la història d’un exiliat a França a principis dels anys 50 del segle XX, algú que per motius polítics i per una complexa i molt trista situació familiar, ha d’abandonar la seua terra.

A terres gales, per alguna raó, s’allistà a la Legió Estrangera, on va servir quatre anys. Ja no tornà mai més a casa. Els germans que encara viuen, entre ells mon pare, es reuniren amb Antonio a França en diverses ocasions i conservaven informació connexa i inconnexa (qui coneixia tota la història de primera mà era Pilar, la germana gran, morta fa uns anys). Però hi havia molts buits. Quatre anys enrere vaig encetar la investigació que, a hores d’ara, és a punt d’acabar. I un dels personatges clau en el procés ha estat l’historiador militar Joaquín Mañes Postigo, amb una llarga producció que incloïa precisament un llibre, Españoles en la legión extranjera francesa (Inédita, 2009), un volum interessant, ben estructurat i contextualitzat i creuat d’una prosa nítida i llegidora no exempta de moments de volada literària.

El volum em va servir com a documentació (malauradament, no vaig trobar rastre del que m’interessava més directament) i, fet el contacte, Mañes en va servir de guia en la investigació, sobretot a l’hora de dirigir-me i demanar informació a la Legió. I lògicament, es va interessar per la història d’Antonio Aliaga. A hores d’ara, he de dir que el treball de camp, d’arreplegar documents i fotografies, de cerca en arxius i de petició de documentació, de viatges a la zona de França on va viure, està a punt de concloure. El recorregut ha estat fascinant, i, en molts aspectes, sorprenent. I algun dia, quan podrem ordenar la informació que tenim i la que ha de vindre encara, l’escriurem. Però si algú vol saber cinc cèntims, en el nou llibre de Mañes, Añoranzas hispánicas de la Legión Extranjera (Magase, 2012), s’hi inclou un capítol dedicat a mon tio i a la història de la recerca. Ací baix, un xicotet tast:

“Antonio Pérez Aliaga nació en Tudela, Navarra, el 4 de julio de 1924, en una familia vinculada al mundo del ferrocarril y comprometida políticamente; su padre Cecilio era un simpatizante anarquista; su madre, Cándida, estaba afiliada a la UGT. En el año 1928 trasladaron al padre a Nules, Castellón, para que ejerciera de guardagujas, viviendo en una de las casitas que siempre se construían pegadas a la vía, según sus diferentes destinos. En 1934 Cecilio fue destinado a la brigada de vías y obras de Utiel. Durante la Guerra Civil vivieron en Alboraia, Valencia. Dada su clara adscripción política, a la finalización de la contienda fratricida, toda la familia fue desterrada a la residencia de Siete Aguas. Allí vivieron en una humildísima morada de la vía ferroviaria de la línea Valencia-Utiel.

Dos años más tarde, ya en 1941, trasladaron al padre de Antonio a Albuixech, con el cargo de capataz de vías y obras; años muy duros para la familia, en las que para Cecilio el único hálito de esperanza eran las emisiones de Radio Pirenaica.

Antonio heredó de su padre el oficio y la ideología, se hizo también ferroviario y de izquierdas, pero su espíritu no era de sumisión y resignación ante su destino. Se afilió al Partido Comunista de España con el que colaboró en tareas de subversión, trasladando documentación del partido desde Valencia a Barcelona y a la inversa. A su sobrino Xavier le consta que era un hombre de enorme sangre fría, le gustaba provocar a su suerte, sentándose con los policías en el tren, bromeando con ellos, mientras entre sus piernas llevaba un maletín lleno de panfletos subversivos”.

Un aperitiu del que, esperem, vindrà algun dia.